Que les aules són universos on la diversitat impera, és una realitat inqüestionable. I que els centres i els docents hem de donar resposta a aquesta realitat de la millor manera possible, ningú ho posa en dubte.
Però cal ser realistes i no caure en utopies generades als despatxos; perquè per molt benintencionades que siguin les idees, si no són viables, poden resultar més perjudicials que beneficioses i no porten a enlloc.
Cal partir de la base que el concepte escola inclusiva és molt seriós. I parlar-ne sense estar a peu de trinxera, resulta un pèl agosarat.

Som molts els qui pensem que cal tenir clar que la realitat és la que és. I no podem pretendre, de cap de les maneres, que l’escola ordinària, amb els recursos actuals, atengui amb qualitat a la diversitat que actualment ens trobem a les aules. No és ni objectiu, ni factible, ni possible.
Posem només un exemple: Imaginem un grup de 25 alumnes qualsevol. És fàcil que entre ells puguem trobar a algun nouvingut que no parli ni entengui el català (i potser tampoc el castellà), 2 o 3 alumnes més amb TDA/TDAH, uns altres amb trastorns del llenguatge o d’aprenentatge concrets, un parell amb problemes conductuals, algun amb AACC, potser algun amb alguna síndrome concreta (de Tourette, de Rett, de Williams…) o amb alguna discapacitat (visual, auditiva o de mobilitat) amb NEE (necessitats educatives especials) o NESE (Necessitats Específiques de Suport Educatiu) concretes.

Imaginem que es pugui donar una casuística semblant. El context pot ser real i sens dubte, pot resultar molt enriquidor; però si tenim sort i els alumnes amb aquestes característiques estan tots diagnosticats i amb els protocols activats, el mestre necessitarà suports extres per gestionar la dinàmica quotidiana de l’aula i els desplaçaments (a altres aules, al pati…) per poder atendre amb una certa qualitat les necessitats de cadascun d’ells. A això cal afegir que al llarg del curs haurem de tenir en compte situacions personals concretes que no podem obviar (malalties, separacions en procés, adopcions, pèrdua de familiars propers…) i dificultats puntuals.
Coincidireu amb mi que molts haurien de ser els suports per aconseguir donar resposta a les necessitats de tots. És per això que considero que realment cal posar una mica el fre al molt lloable concepte de la inclusió, perquè els recursos reals i els suports que els docents rebem són insuficients.
Les solucions que es proposen són bones opcions (escola compartida, vetlladors, formació) però la realitat és que a l’hora de la veritat, no són fàcils de dur a terme, perquè els ajuts triguen molt a arribar i la burocràcia tot ho alenteix.

En definitiva, les teories pedagògiques que plantegen solucions miraculoses, desgraciadament no sempre es corresponen amb la vida real. Així doncs, faríem bé de no omplir-nos la boca prometent coses difícils de complir. Potser  ens cal un bany de realitat i mirar de simplificar una mica. Perquè els nens i nenes amb necessitats educatives específiques es mereixen una atenció millor. I les seves famílies, també.

Per saber-ne més…
• La síndrome de Rett, link de l’associació, per qui no conegui les característiques d’aquesta síndrome i les necessitats de les famílies que la pateixen.
• La síndrome de Williams, link de l’associació, per qui no conegui les característiques d’aquesta síndrome i les necessitats de les famílies que la pateixen.
• La síndrome de Tourette, guia pràctica per educadors.
• Recursos per a la diversitat, calaix de recursos per alumnes amb diferents característiques.

Deja un comentario