Crear vincles amb alumnes i fills

Ja estem immersos en un nou curs. I els mestres ja hem conegut els alumnes dels quals serem tutors aquest any. Si es dóna el cas que repetim curs, ens passa que ens mirem els que seran els nostres alumnes enguany, i els veiem petits. I som conscients, de cop, de tot el procés que vivim a les classes any rere any sense pràcticament adonar-nos; perquè durant l’any, com que veiem als alumnes cada dia, no sempre som conscients de la seva evolució progressiva; però el cert és que dia a dia, van creixent, van aprenent i van madurant. El mestre els acompanya durant tot l’any i en acabar el curs, ells segueixen en bloc el seu camí d’aprenentatge i el mestre rep un grup nou, amb qui ha de tornar a començar el procés un altre cop.

I el fet d’haver de retrocedir, per iniciar de nou el camí, provoca uns sentiments ambivalents en molts mestres que costen força de definir. Per una banda, costa tornar a arrencar, perquè amb els alumnes anteriors ja tenies una connexió estreta i uns vincles fets; però per altra banda, la novetat i la curiositat per conèixer al nou grup fan que l’inici sigui especial any rere any.

El cas és que, quan un curs comença, partim de zero….Cal tornar a començar, s’ha de cohesionar al grup, i s’han d’iniciar dinàmiques. El mestre  ha de calibrar al grup que té al davant i ha d’ajustar les seves maneres de fer en funció de les necessitats dels nous alumnes. Probablement, aquest procés és un dels que més ens costa al mestres i, al mateix temps, és el que més riquesa dóna a la nostra feina.

I a mida que el curs va avançant, els nous alumnes deixen enrere als anteriors. I entre ells comencen a establir-se lligams, conflictes diversos i emocions intenses que algunes vegades cal anar comentant o gestionant. I aviat, les noves problemàtiques, les noves individualitats i les relacions que s’establiran a l’aula, centraran l’atenció total del mestre i formaran part del seu dia a dia de forma ineludible… I la maquinària tornarà a rutllar un  altre cop…

Crear vincles amb els alumnes és important i difícil al mateix temps. Cada mestre té el seu propi estil i és bo que així sigui, perquè pels alumnes, els tutors i els mestres especialistes són referents durant un curs sencer (en alguns casos més) i com més diversos siguin els mestres que un alumne tingui durant la seva etapa escolar i més variades les seves maneres de fer, més bagatge i riquesa deixaran en el seu procés d’aprenentatge; perquè és evident que de tot i de tothom s’aprèn.

Cada escola té una línia d’actuació concreta davant l’aprenentatge dels seus alumnes, però com sempre s’ha dit, també és veritat que “cada maestrillo tiene su librillo” i això és tan cert com necessari. I tothom ho pot constatar si mira enrere i pensa en tots els mestres que han format part del seu procés educatiu.

Així doncs, cada mestre té les seves pròpies estratègies per establir vincles amb el seu grup classe. A continuació us exposo algunes de les meves preferides:

1.- Les dinàmiques de presentació de les primeres setmanes, perquè ens aporten informació sobre qui són els nostres nous  alumnes, què els agrada, quines són les seves aficions, els seus amics, a què els agrada jugar durant l’hora del pati… A més són l’excusa ideal perquè entre ells es coneguin millor. Tot plegat ens donarà molta informació sobre les seves maneres de fer i a l’hora de parlar amb ells, podrem treure temes de conversa que siguin del seu interès.

2.- La teoria de les intel·ligències múltiples (de H.Gadner), segons la qual, la nostra intel·ligència està compartimentada en diversos àmbits: intel·ligència lingüística, matemàtica, artísitica, social, intrapersonal, interpersonal, naturalista i cinètica. Per tant, si descobrim quines són les intel·ligències més desenvolupades dels nostres alumnes, ens resultarà més fàcil ajudar-los a enfocar l’aprenentatge de la manera que els hagi de resultar més fàcil i assequible.

3.- El sentit de l’humor dins l’aula; perquè trobar el moment (cada dia!), de riure, somriure o compartir moments distesos amb ells, ajuda molt a sentir-nos relaxats i ens predisposa a trobar-nos a gust amb la persona amb qui hem de compartir bona part del nostre dia a dia.

Per altra banda, si sou pares i mares, el tema dels vincles amb els vostres fills segur que el teniu superat; però us aconsello que establiu amb ells una relació ben propera des que són petits; perquè a mida que vagin creixent  necessitareu mantenir amb ells una certa fluïdesa comunicativa que a l’adolescència resultarà imprescindible. Per aconseguir que aquest vincle comunicatiu sigui sòlid és important:

– Dedicar-lis temps de forma regular.

– Saber observar les seves reaccions davant les coses i comentar-les amb ells.

– Fomentar el diàleg familiar.

– Ajudar-los a tenir criteri i a saber-lo expressar amb respecte.

– Passar amb ells estones disteses i agradables.

Per aconseguir-ho, us proposo una sèrie de rutines que si aconseguiu realitzar de forma constant i sistemàtica,  us resultaran de gran utilitat en un futur proper:

1.- Compartiu amb ells moments de conversa relaxada cada dia: Sobretot, no els feu un interrogatori genèric: “Com ha anat el dia? Com t’has portat? Què tal avui?…”   Aquestes preguntes no us interessen gens, perquè acostumen a proporcionar respostes buides. Si preneu la iniciativa del diàleg i els expliqueu anècdotes concretes que els puguin interessar de com us ha anat a vosaltres el dia i us interesseu per coses concretes tipus: “A què has jugat avui al pati? Què heu fet a l’hora de mates? o  T’has enfadat amb algú avui a l’escola?”,  us sorprendrà veure el nivell de conversa que assolireu. I si aconseguiu que aquest diàleg sigui un hàbit diari, quan els fills entrin a l’adolescència us resultarà més fàcil seguir mantenint la connexió.

2.- Compartiu alguna afició comú que us permeti passar una estona junts de forma regular: una sèire o programa de televisió que pugueu comentar (el concursos televisius són una gran opció i en algun casos aporten cultura), una activitat esportiva, cuinar, algun joc de taula…

3.- Rieu junts. Perquè al marge dels moments de normatives diverses que han de regir la vida familiar i de les bronques que l’incompliment d’aquestes normatives comporten (a totes les famílies la vida quotidiana els suposa estrés, conflictes i baralles), cal trobar el moment per riure i prendre’s les coses amb ironia, si no, malament anirem!

Perquè al final, tot hauria de ser més senzill del que sembla i tot el que es fa de forma conjunta i distesa, crea vincles i fomenta el carinyo i la confiança.

Procurem no endur-nos els problemes laborals a casa. Mirem de fer entendre les normes, ajudem a fer-les complir, i donat que els mestres hem de passar amb els nostres alumnes molta part del nostre dia a dia i que els pares i mares heu de passar amb els vostres fills tota la vida, què menys que passar aquest temps de la millor manera possible: establint lligams de confiança i creant vincles que ens ajudin a tots plegats a oferir  la millor versió de nosaltres mateixos.

I per acabar:

►Si sou pares i mares, us afegeixo uns enllaços que us poden ajudar a mantenir una bona comunicació amb els vostres fills.

http://www.huffingtonpost.es/liz-evans/25-formas-para-preguntar_b_5751328.html

http://www.aulaplaneta.com/2014/10/28/en-familia/cinco-consejos-y-veinte-preguntas-para-averiguar-que-tal-le-ha-ido-tu-hijo-en-la-escuela

http://www.biobiochile.cl/noticias/sociedad/consejos-de-vida/2016/12/25/28-cosas-que-deberias-preguntarle-a-tu-hijo-en-lugar-de-como-te-fue.shtml

► Si sou mestres, segur que ja coneixeu recursos i enllaços d’on extreure idees per realitzar activitats de tutoria i de cohesió de grup; perquè la xarxa en va plena. A les pestanyes d’aquest mateix blog (RECURSOS EDUCATIUS i GENT QUE SUMA) en trobareu uns quants.

Bon curs!

Anuncis

Inici de curs i política

És evident que aquest inici de curs no és igual a qualsevol altre. La situació política i social que estem vivint és molt peculiar i no us puc negar la meva preocupació.

Els preparatius per l’inici han estat tan intensos com sempre: retrobament amb els companys, reunions, organització d’aula, programacions, revisions d’àrea, cursets formatius, implantació de noves metodologies…  Ens hem retrobat amb la intensitat de cada any, amb la peculiaritat que alguna cosa diferent es respira a l’ambient i és aquí on radica la preocupació de la que us parlava a l’inici del post.

Preocupació perquè l’impacte de l’atemptat a Barcelona és molt recent i tots estem encara molt tocats. Als claustres n’hem fet referència i tots som conscients que és un tema que forma part de la nostra realitat i de la dels nostres alumnes, i haurem d’estar atents a les seves reaccions al respecte, a les seves pors i als seus dubtes.

I preocupació, perquè la situació política actual de Catalunya és tan intensa que serà difícil començar el curs esquivant-ne les referències, i probablement ens trobarem amb situacions o comentaris a classe que potser no podrem passar per alt.

I no és que fer-ne front ens espanti… En absolut! De fet, els mestres sabem que l’escola és un petit món i l’aula és un lloc idoni per abordar qualsevol situació, perquè les aules del món són un reflex de la vida mateixa i, amb diàleg, totes les qüestions es poden parlar, analitzar o debatre, encara que la realitat actual sembli evidenciar el contrari.

El que realment és preocupant és com pot afectar als nostres alumnes tot el que està passant fora de l’aula, perquè ells són testimonis directes de la realitat i veuen que quan l’ambient s’enrareix i es crispa, els adults no som sempre capaços de trobar una sortida als conflictes que es plantegen.

Per tant, tal com està el panorama, els mestres ho tenim un pèl cru, perquè intentar fomentar el diàleg en un món on costa tant parlar, costarà una mica de dur a terme.

Però, com tothom sap, els mestres estem fets d’una altra pasta. Som tossuts. I sempre hem cregut que un món millor és possible. I serem capaços de deixar de banda les crispacions i conflictes externs per concentrar-nos en el món particular que tindrem dins de cadascuna de les nostres aules. I trobarem la manera de donar resposta i d’atendre a cadascuna de les realitats que ens trobarem a classe. Al menys, ho intentarem com sempre fem.

Perquè des de l’escola, sempre, absolutament sempre, hem defensat que el diàleg i el respecte als altres són poderosos. I sempre hem apostat per parlar i debatre quan hi ha conflicte. I ho seguirem fent. De nosaltres depèn demostrar que dins de les classes no hi ha banderes, ni races, ni diversitats que no siguin integrables. I per molt que les coses es torcin i en la vida real hi hagi amenaces, faltes de respecte, desobediències o inflexibilitats diverses, nosaltres seguirem lluitant per la mediació, el diàleg i la via pacífica per garantir la bona convivència a classe. I sempre, sempre, sempre, apostarem per fomentar l’escolta activa i l’empatia i per mirar de respectar els qui no pensen com nosaltres.

És cert que a nivell social, aquest curs que ara comença és especialment complicat:

1.- L’amenaça yihadista segueix sent un fet real (l’alerta 4 sobre 5 no ens ha de condicionar la vida; però tampoc sembla que sigui una dada que hauríem de passar per alt).

2.- La crispació política que es viu a Catalunya està arribant a un punt on el consens costa de veure.

3.- Les pateres continuen arribant a les nostres costes i segueixen venint plenes de refugiats.

4.- El canvi climàtic i les manifestacions naturals (terratrèmol a Mèxic, huracans diversos, sequeres… ) ens recorden contínuament que ens cal ser conscients de la nostra realitat: no som el melic del món i ens caldria cuidar molt més el nostre entorn.

5.- I els polítics que realment tenen el poder (fem una ullada a USA i una altra a Rússia, Xina o Corea del Nord), no sembla pas que estiguin pel camí del diàleg o l’empatia.

I enmig de tot aquest panorama, comença un nou curs un altre cop. Però, com sempre, mirarem de ser positius i deixarem de banda la preocupació que tota aquesta realitat suposa, per fer la nostra feina: mirar de contribuir a que els nostres fills i els nostres alumnes tinguin un món millor. Se’l mereixen. Els demostrarem que cada aula és un món en miniatura on tothom hi té cabuda i que així hauria de ser fora. Ells són la nostra esperança, els qui en un futur no han de fer distincions entre les persones, sigui quina sigui la seva ideologia i la seva procedència.

Per tant, els mestres, que som legió, lluitarem, com fem sempre, per tal d’aconseguir que el curs que ara comença sigui un èxit.

Tenim feina, però som molts els qui volem desfer els bàndols i arraconar d’una vegada per totes l’odi, la ràbia i la crispació.

Molt bon inici de curs a tothom i en especial, molts ànims per a totes les escoles de Ripoll!!!

Endavant que fa pujada!!!!!

I aquí us deixo un minivideo per  passar als vostres alumnes aquesta primera setmana de curs: JUNTS PODEM CANVIAR EL MÓN: https://www.youtube.com/watch?v=3t5HctvXH6I

Espero que us agradi!

 

Setembre un altre cop

L’estiu és temps de relax i de desconnexió i si la situació personal de cadascú ho permet, durant aquestes setmanes, procurem descansar i viure la vida amb un ritme més lent.

Si hem tingut sort i l’estiu ens ha tractat bé (desgraciàdament no haurà estat així per a tothom), començarem el temut setembre amb les piles carregades i un munt de bons propòsits que mirarem de mantenir, amb més o menys èxit, a mida que vagin passant les setmanes.

El moment vital de casdascú condicionarà clarament els propòsits que ens fem de cara al setembre.  Així doncs, aquests  variaran en funció de l’edat i de les situacions personals que ens estigui tocant viure, perquè en aquesta vida, tot són etapes i en funció a la que estiguem visquent, les nostres prioritats seran unes o unes altres.

Com ja vaig comentar una vegada, la meva afició per les llistes de propòsits em ve de lluny. La lectura de llibres com el MÓN GROC (de l’Albert Espinosa), EFECTO ACTITUD (de Víctor Kuppers) o FEMENINO SIN LÍMTES (de Iolanda López ) que us recomano de totes, totes, van fer que incorporés les llistes i la escriptura a la meva vida de forma sistemàtica. I sigui quina sigui la vostra edat, us animo a fer la vostra llista pròpia ara que comença setembre, tenint en compte les vostres necessitats concretes, la vostra etapa vital i les següents consideracions universals:

  • És imprescindible no oblidar que hi ha un munt de factors que no estan a les nostres mans i que la vida decideix per nosaltres un munt de vegades, per tant, el llistat de propòsits que fem es pot convertir en paper mullat d’un dia per l’altre (sempre és important tenir-ho present, tot i que no ens ha de desanimar a l’hora d’elaborar la nostra llista particular).
  • Deixar els nostres objectius per escrit en un lloc visible ens ajudarà a ordenar la ment i a recordar les nostres intencions.
  • Cal recordar que les llistes són orientatives i no ens han d’obsessionar… Simplement han d’ajudar-nos a posar ordre, no pas a estressar-nos més. Si no compleixen aquest objectiu bàsic… Fora llistes!
  • Els objectius que ens proposem haurien de ser pocs i assumibles. Si no sou uns superdotats, no us emocioneu en excés a l’hora de redactar propòsits: aprendre rus, anar al gimnàs, treure’s el carnet de conduir, perdre 10 Kg abans de Nadal, deixar de fumar i seguir conservant el seny al mateix temps, són tasques incompatibles, heu de tenir-ho clar. Per tant, trieu bé amb què voleu centrar les vostres energies.
  • I sobre tot, sobre tot, sobre tot… Siguem realistes. Com ja hem comentat altres vegades, recordem que voler no sempre és poder; per tant, no ens capfiquem en objectius que ens vinguin grans des del principi.

Així doncs, deixem enrere l’agost i entrem de ple al Setembre, que per definició és un mes d’inicis i els inicis, estan per encetar. Per això, si tenim nens, adolescents o joves al nostre voltant, estaria bé que els ajudéssim a planificar una mica la temporada que comença, perquè mirar el futur immediat amb una mica de perspectiva i reflexionar sobre el que ens espera i sobre quina volem que sigui la nostra actitud al respecte, és una bona manera de començar un nou curs, una nova etapa o un nou període laboral o acadèmic. És important no deixar-nos desbordar per tal de poder donar cabuda a tot el que realment és important.

Si els nostres fills i els nostres alumnes veuen que nosaltres, com a adults que som, procurem organitzar-nos i mirem de ser cada dia millors professionals i millors persones, ells procuraran fer el mateix. És per això que el setembre és un bon mes per donar eines als més petits i planificar junts la nova etapa: organitzar horaris familiars, agendes, preveure extraescolars, decidir com distribuïrem el temps del que disposarem per les tardes i com enfocarem les relacions amb la gent que ens envolta. Perquè buscar l’equilibri familiar i personal que tots necessitem per tal de tirar endavant amb el nostre dia a dia és una tasca difícil i no es pot improvitzar.

Aquí teniu els meus propòsits… Veureu que són molt pocs, perquè a mida que he anat fet anys han disminuït considerablement i es redueixen a quatre:

1.- Dedicar temps a la salut i a la gent que estimo (alumnes inclosos).

2.- Tenir paciència (a la vida en general i a la feina en particular).

3.- Procurar controlar l’estrés i mirar de disfrutar de la rutina diària sense agobiar-me massa.

4.- No perdre el bon humor ni les ganes d’aprendre coses noves .

En definitiva, mirar de sobreviure amb bon humor al ritme que imposa la vida quotidiana, que no és poc. Enrera queden altres ambicions antigues que he anat desestimant amb el temps, o bé per canvi de prioritats o bé perquè les dosis de realitat m’han fet veure les coses d’una altra manera (els anys no perdonen…)

Sigui com sigui, amb llistats de propòsits o sense, us desitjo un bon inici de temporada acadèmica, laboral, personal, professional o el que s’escaigui. I no us deixeu impressionar pel concepte aquest que tant de moda està actualment: síndrome postvacacional, diuen?… Bah!… Vosaltres, ni cas! I endavant, que fa pujada!

I si teniu ganes d’aprofundir més en el tema i voleu eines concretes, us deixo dos enllaços interessants:

► Si sou mestres, pares, mares o avis i àvies,  aquí teniu un recull de 5 articles que us poden ajudar a encarrilar aquest setembre que ara comença : consells, apps organitzatives, paraules d’ànim… En fi! Tot allò que cal per tal que mestres, nens i famílies comencem un nou curs amb alegria: http://www.cristic.com/5-articulos-la-vuelta-al-cole/

►El blog de la Iolanda López, on trobareu la seva pròpia llista i un munt de reflexions que val la pena llegir amb calma: http://lopeziglesiasiolanda.blogspot.com.es/2017/08/post-del-viernes-resumir-para-agradecer.html

 

Un món millor és possible

En ple mes d’agost el terrorisme ha saccejat de nou les nostres vides.

Ha passat, i el fet és que no ens ha sorprès massa, perquè des que la situació política i social és la que és, tots vivíem amb la certesa de saber que això podia passar qualsevol dia i que Barcelona tenia moltes opcions de ser un dels blancs escollits. L’opció era tan real que en el fons, molts barcelonins ens havíem acostumat a conviure amb un sentiment d’esperança interior no verbalitzat, que confiava que no ens hagués de tocar viure en primera persona el que finalment ha succeït.

Però al final ha passat el que havia de passar, i aquest cop, quan hem vist les imatges per la tele i hem reconegut clarament el carrer, ens ha envaït una sensació estranya ben difícil de definir.

Els qui vivim aquí i estàvem per aquí en el moment que tot va succeir i hem estat afortunats de no ser cap de les víctimes mortals ni cap dels ferits que a hores d’ara encara es troben en algun dels hospitals mirant de salvar la vida, hem sentit una barreja de consternació, impotència, tristesa i alleujament que costen força d’explicar i que no oblidarem fàcilment.

La vida té aquestes coses… De tant en tant et dóna banys de realitat que et deixen estabornit, de vegades de forma individual (en accidents concrets o malalties) i altres de forma grupal (en atemptats, tragèdies metereològiques, accidents multitudinaris…). I quan això passa recordem, de sobte, que la vida quotidiana ho és fins que deixa de ser-ho, i que per molt que sigui agost i ens trobem gaudint d’unes vacances que considerem ben merescudes, una bona part del que ens passa a la vida no depèn pas de nosaltres i no està a les nostres mans. I aquesta és una realitat tan irrefutable i objectiva que mai l’hauríem d’oblidar i hi hauríem d’aprendre a conviure.

I com a pares i com a mestres faríem bé d’ensenyar als nostres fills i als nostres alumnes a ser-ne conscients, perquè tot i que no cal viure angoixat constantment per esdeveniments tràgics que puguin passar, també cal saber que de vegades, la realitat és implacable i imposa la seva llei alterant previsions o desitjos.

El crit espontani de NO TINC POR és encoratjador i està molt bé; però no sempre és real. I els nens també han de saber que de vegades sí que en tenim, de por, i molta; però malgrat tot, cal saber conviure amb ella i s’ha de tirar endavant. I els hem de donar eines per fer-ho.

Però enmig de tot aquest panorama, voldria que la reflexió d’avui,  estés escrita des de l’esperança i des del positivisme que crec que mai hem de deixar de banda, encara que en ocasions com aquesta costin tant de trobar. I escric des del convenciment  de pensar (o de voler pensar) que un món millor és possible i que està a les nostres mans aconseguir-lo, malgrat les discrepàncies polítiques, religioses i de poder del món que ens ha tocat viure.

Sóc conscient que les postures que ens envolten en temes diversos estan massa allunyades i semblen insalvables; però en una situació tan dramàtica com la que hem viscut, també hem pogut constatar com les coses que uneixen a les persones són ben poderoses.

La resposta de la gent de bé, fins i tot en una ciutat tan gran i tan impersonal com la nostra, t’acaba reconciliant amb l’espècie humana. Perquè al final, veure la solidaritat de les persones oferint el que tenen per mirar d’alleugerir el patiment dels altres, acaba obrint-se pas.

I això és el que hem de transmetre als nens d’avui, que han de ser els adults de demà.

Cal arraconar la violència i l’odi. Vinguin d’on vinguin. I és evident que en l’educació està la clau. Al final, la gent de bé per força ha d’acabar trobant punts de connexió malgrat les discrepances de la mena que siguin; perquè en el fons, per molt diferents que siguin les postures, tots tenim família, tots patim per les persones que estimem i tots perseguim un benestar personal que hauria de ser el més global possible.

Quan succeeixen fets com el del passat 17 d’agost a Barcelona, el sentiment és desolador; però al mateix temps, tranquil.litza veure l’esforç del personal sanitari que amb una immediatesa admirable procura atendre a ferits donant resposta real a temps real per salvar vides i per atendre als familiars dels qui no han tingut la sort de salvar la seva.

I és recomfortant veure com els professionals de la seguretat es belluguen amb agilitat i controlen una situació de pànic amb rapidesa, oferint-nos la màxima estabilitat possible als que observem, estabornits, com els fets es succeeixen.

Ells són legió. I també són poderosos. Ajuden i fan el bé. Centrem-nos en ells i en la seva força.

Hem d’ajudar a entendre als nostres fills i als nostres alumnes que si les coses en algun moment s’han torçat, és perquè l’empatia i el respecte als altres s’han deixat de banda; però hem de lluitar per retrobar-los i el diàleg ha de ser la resposta en tots els casos.

No podem defugir la nostra responsabilitat d’adults, perquè els adults d’avui som els qui hem d’aconseguir que els nostres fills i els nostres alumnes siguin millors persones que nosaltres el dia de demà. No hem d’oblidar que en les seves mans està el futur i faríem bé de no mimar-los en excés, per no fer-los uns egoistes irresponsables i de no educar-los mai en la confrontació malentesa: ni esportiva, ni política, ni social, ni religiosa, perquè al cap i a la fi, en essència i malgrat les diferències, segur que tots tenim més punts d’unió que de divergència.

I en aquests punts d’unió caldria enfocar l’educació i la convivència, perquè està clar que de nosaltres depèn que el dia de demà ells facin del nostre, un món millor del que tenim avui.

I per acabar, com sempre, us animo a donar un cop d’ull a aquests enllaços. Us asseguro que valen la pena:

 

 

 

 

 

 

Deures d’estiu i altres responsabilitats

Arriben les vacances i molts pares no saben com abordar el tema dels deures d’estiu, perquè al llarg del curs hi hagut molta polèmica i molta controvèrsia al respecte.

Cal que a l’estiu els nens dediquin un temps diari a repassar tot allò que han après al llarg del curs? És una imprudència deixar-los descansar durant dos mesos sencers? O, pel contrari, és necessari que desconnectin de qualsevol activitat acadèmica?

Jo diria que cal deixar-se guiar per les recomanacions de les escoles, pel sentit comú, per la realitat concreta de cada nen i per com cada família té estructurat el temps de vacances.

Personalment, sóc de l’opinió que cal marcar unes obligacions concretes al llarg de l’estiu, per tal que nens i nenes tinguin un full de ruta clar que els recordi que les vacances són un temps d’oci on tot hi té cabuda, però on no tot s’hi val.

Si plantegem a grans trets una sèrie de rutines i de pautes innegociables en forma de deures o de responsabilitats , situarem als nens i els ajudarem a saber què esperem d’ells al llarg d’aquestes setmanes, tot i que no hem d’oblidar que  l’estiu és també temps per improvisar i ser més flexibles.

Així doncs, planificar amb ells com enfocarem l’estiu, és una inversió de temps que ens ajudarà a aconseguir una millor convivència i actitud per part seva, perquè els nens responen molt millor si poden anticipar situacions. Per una banda, els donarem seguretat i, per altra, a nosaltres ens evitarà haver de repetir constantment què és el que esperem d’ells a cada moment.

A continuació us exposo una sèrie de consideracions que seria bo tenir en compte. Us poden ajudar a revisar el concepte deures i us poden servir per triar les que considereu que encaixen millor en el vostre model familiar.

  1.- La lectura hauria de ser innegociable en qualsevol època de l’any, i l’estiu no és una excepció. Llibres, còmics, diaris, revistes… Qualsevol lectura és font de cultura i de coneixement.

  2.- Els jocs de taula són una altra font d’aprenentatge inqüestionable, sempre i quan no “deixem guanyar” als més petits de la casa. Esperar el torn, acatar una normativa, pensar, tenir rapidesa de reflexes, saber guanyar i aprendre a controlar la ràbia quan perdem, són molts dels beneficis de qualsevol joc que vulguem compartir amb família i amics.

  3.- Les visites a museus, fires, pobles o llocs de diferent interès cultural haurien d’estar presents a la nostra agenda estiuenca. I hauríem d’acostumar als nostres fills a tenir la paciència d’anar als llocs que decidim visitar sense que es passessin l’estona de “morros” o manifestant avorriment.

  4.-Escriure un diari tres o quatre dies a la setmana de forma breu, explicant les coses que fem,  i fer-ho seguint unes pautes bàsiques concretes (utilitzant majúscules, puntuant les frases correctament, utilitzant unes paraules de vocabulari determinades) els ha d’ajudar a millorar l’expressió escrita i estructurar millor el pensament.

  5.- Fer encreuats, sopes de lletres, sudokus amb algú de la família pot ser una opció entretinguda per ampliar el vocabulari i estimular el cervell.

  6.- Utilitzar aplicacions educatives o jocs d’ordinador que fomentin l’agilitat mental (tipus Brain training) i jugar de forma individual o familiar, ajuda a millorar la nostra capacitat de raonament de forma lúdica.

  7.- Anar a comprar és també un exercici útil que podem fomentar (pagar, comprovar el canvi, buscar el que necessitem i comparar preus…)

  8.- Comprar un quadernet d’activitats de repàs del curs que hem fet a qualsevol llibreria especialitzada i pactar amb ells el número de pàgines setmanals que han de fer per acabar-lo abans del setembre, els ha d’ajudar a gestionar el seu temps i a organitzar-se.

  9.- Prendre compromisos i pactar determinades responsabilitats familiars depenent de l’edat: anar a comprar el pa, parar o desparar taula, recollir joguines, posar el banyador a assecar, preparar les torrades de l’esmorzar…

10.- Per fomentar la creativitat, podem fer alguna manualitat útil o alguna totalment inútil, però divertida.

11.- Pactar un temps individual diari en el que cadascú de la família es dediqui al que més l’interessi (llegir, descansar, mirar la TV, passejar) sense haver d’estar pendents dels altres, és bàsic per fomentar l’autonomia i l’estona de descans de tots els membres de la família.

12.- Fer alguna cosa útil sense esperar res a canvi (portar el cotxet dels més petits, fer companyia als avis, regar les plantes, ser conciliador amb els germans…)

13.- Escoltar música i aprendre alguna cançó en anglès, i ampliar així el nostre vocabulari.

En fi… El llistat pot ser llarguíssim. Decidiu el que més us convingui, però no oblideu que és important dur a terme allò que pacteu!

Molt bon estiu a tothom!!! Ens retrobem amb més temes educatius al setembre, tot i que al llarg dels mesos de juliol i agost estarem atents a l’actualitat i si s’escau, refrescarem el blog amb reflexions estiuenques que puguin resultar d’interès.

I, com sempre, aquí us deixo una sèrie d’enllaços que us poden ajudar a gestionar el tema dels deures. Alguns són realment molt interessants:

  • 39 DEURES QUE ELS TEUS ALUMNES VOLDRAN FER. És la pàgina que enguany s’ha convertit en viral. Val la pena donar-li una ullada:

http://natibergada.cat/els-30-deures-destiu-que-els-teus-alumnes-voldran-fer

  • Aquest enllaç proposa idees diferents per l’Infantil i Primària:

http://blog.petitexplorador.com/es/deberes-verano-infantil-y-primaria/

  • El llistat de deures que l’any passat es va convertir en viral (del professor italià Cesare Cata), en versió catalana adaptada pel diari ARA:

http://criatures.ara.cat/blogs/lapuntdocent/TOP-dels-deures-destiu_6_1373922597.html

  • REFLEXIONS diverses sobre els deures d’estiu:

http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/recomanable-nens-facin-deures-durant-lestiu

 

 

 

Homenatge als avis i àvies del món

Els mestres sabem molt bé que actualment, el paper dels avis té un pes específic molt gran dins de l’engranatge familiar . En ocasions, perquè la manca de conciliació laboral que trobem a les llars on pares i mares tenen la sort de tenir una feina, els converteix en peces indispensables al llarg de l’any i en èpoques estivals. I de vegades, perquè en les llars on la feina falta, és la pensió dels avis i àvies la que ajuda a tirar endavant a la família sencera.

El cas és que, per unes raons o per unes altres, estrany és el nucli familiar que no depengui en major o menor mesura del temps dels avis, de la seva economia o de la seva logística en forma d’àpats que els pares s’enduen cuinats i escalfen al microones al vespre, d’encàrrecs concrets, de viatges per recollir els néts a escola o de períodes de vacances que els nens passen amb ells a la ciutat, al poble o a un apartament vora el mar, en els casos més afortunats.

I el que està clar és que mai els hi agraïm prou la seva tasca… MAI; perquè en realitat, tendim a pensar que el que fan és el que els toca, i estem convençuts (encara que també sigui veritat) que gaudeixen fent les tasques que, en realitat, hauríem de fer nosaltres. I, com que mai acostumen a queixar-se, donem per fet que estan encantats d’ajudar-nos, perquè així “es senten útils” (com si a aquestes alçades haguessin de demostrar alguna cosa!) i perquè, en el fons pensem que la seva obligació és ajudar-nos tant com puguin, com nosaltres creiem que farem també amb els nostres fills el dia de demà.

Aixxx… Quantes excuses ens posem de vegades per autoenganyar-nos amb elegància…

Que els avis volen estar amb els néts, és una evidència que segurament no es pot qüestionar. Que la relació avis/néts és fonamental pels nens i que enriqueix a uns i altres de forma especial, també és un fet innegable. I que els components de les famílies han d’ajudar- se per tirar endavant, és una obvietat que ningú discuteix; però en alguns casos, això ens porta a abusar una mica massa d’uns avis als qui, sense voler o sense adonar-nos, sovint els demanem o exigim més del que els pertoca.

No seré jo qui hagi d’indicar a ningú quins han de ser els límits de la implicació dels avis en l’àmbit organitzatiu de cada família. Només faltaria! Dependrà de cada cas i de la situació personal de tots els implicats. Cada família és un món i tothom sap quines són les seves limitacions, opcions i possibilitats.

A més, és evident que la vida de les famílies està condicionada totalment pel seu poder adquisitiu. En una família on els diners no siguin un problema, els horaris dels més petits estan coberts per extraescolars o cangurs i les èpoques de descans vacacional no suposen un daltabaix perquè es contracten au-pairs, se’ls apunta a esplais o campaments o, fins i tot, se’ls envia unes setmanes a l’estranger. En aquests casos, els avis, només fan d’avis, sense cap obligació que els condicioni la seva pròpia vida personal.

Però en el cas que l’economia familiar s’hagi d’ajustar a un pressupost limitat i ens veiem en la tessitura de comptar amb l’ajut dels avis tant al llarg del curs com durant les vacances, seria bo tenir en compte unes quantes consideracions:

1.- Obligar als avis a seguir un horari determinat al llarg de tot un any o de tot un estiu pot ser una solució pactada per ambdues parts; però no hem d’oblidar que el cansament que suposen determinades rutines és diferent als 40 que als 70 anys.  Per tant, hem d’estar alerta i no portar-los al límit.

2.- Els avis no sempre es queixen, caldrà estar atents i veure a què renuncien per ajudar-nos a nosaltres i potser en algun cas podem ajustar els nostres horaris algun dia de la setmana, combinar-los amb la parella en detriment d’uns dies de vacances junts o fer un esforç i pagar un cangur de tant en tant per alliberar-los de determinades obligacions diàries.

3.- Si deixem als nostres fills al seu càrrec, fem-ho amb totes les conseqüències: no cal indicar-los com han d’organitzar-se el dia fil per randa… Pensem que el seu criteri és tan vàlid com el nostre, encara que de vegades no ens agradi. A sobre que ens els cuiden, només falta que els renyem si fan les coses a la seva manera i no a la nostra; al cap i a la fi, ells ens van educar també a nosaltres i, se suposa, que no ho van fer pas tan malament.

4.- Si els deixem amb ells, hauríem de facilitar-lis al màxim les comoditats i els trasllats que els suposen tenir cura dels nostres fills.

5.- Si anem a buscar al nostre fill i l’àvia ens dóna el tupper pel sopar de la família sencera o ens ha rentat i planxat la roba que el nen portava feta un fàstic el dia abans, no ens oblidem de donar les gràcies efusivament. Aquests detalls ens faciliten molt  la vida  i moltes vegades, els donem per fets i creiem que formen part de l’obligació dels avis, sense parar-nos a pensar en l’estona i l’esforç que han dedicat ells per alliberar-nos a nosaltres.

6.- Recordar sempre que els avis tenen vida pròpia, i que també tenen dret a canviar d’opinió o a tenir imprevistos. Si això passa, haurem de fer front a l’imprevist i posar-li remei nosaltres sense fer-los sentir culpables a ells; al cap i a la fi, la vida dels nostres fills, els seus horaris i la seva cura, és cosa nostra, no d’ells (encara que, de vegades, se’ns oblidi).

Hi ha avis que cuiden als nets i a la família sencera tot l’estiu. Acaben esgotats, però ho fan perquè volen, perquè es senten obligats o perquè creuen que no tenen altre remei… És una opció.

Altres posen límits i es neguen a condicionar les seves vacances a les dels seus fills i néts al·legant que tenen vida pròpia… En tenen tot el dret.

I finalment, altres famílies pacten situacions combinades que a priori  són del grat de tothom i estan consensuades; però de vegades, el curs escolar es fa llarg i les vacances també . Per tant, cal estar atents als canvis que puguin sorgir i hem d’estar disposats a ser flexibles amb la implicació dels avis si veiem que la situació els trasbalsa més del que deuria.

I per acabar, només dir que sigui com sigui, els avis són avis, no pares dels seus néts. I per definició, són savis. Gaudir d’ells, de la seva experiència i cuidar-los no només hauria de ser la nostra obligació, sinó  el nostre deure. Els hem de tractar de luxe, perquè el que som nosaltres és, en gran part, mèrit seu i perquè en molts dels casos són els puntals i referents que ens han facilitat les coses  en un moment o altre de les nostres vides.

Així doncs, bones vacances i moltíssimes gràcies a tots els avis i totes les àvies del planeta!!!! (especialment als meus pares, per totes les hores que han dedicat a cuidar dels seus nets i per facilitar-nos la vida en tants moments i de forma tan incondicional i desinteressada ! )

 I aquí teniu uns enllaços que us poden fer reflexionar al respecte això que comentem avui:

  • ALGUNS CONSELLS:

http://www.serpadres.es/familia/tiempo-libre/articulo/161303-decalogo-del-abuelo-canguro

https://capsantjoanics.wordpress.com/2015/12/17/els-avis-cangur-luxe-o-necessitat/

  • REFLEXIONS DIVERSES:

http://www.laxarxa.com/altres/noticia/els-avis-cangur

http://criatures.ara.cat/Lestiu-avis-vacances-nets-comencen_0_766123417.html

http://www.rac1.cat/programes/el-mon/20170620/423524920787/avis-cangurs-revolta-davis-vacances-estiu-nets.html

Vacances escolars. I ara… Què fem?

I per fi, després de 9 llargs mesos de curs acadèmic, arriben les vacances. Desitjades per alguns: alumnes i mestres que arriben a aquestes alçades de curs amb les energies mermades; i temudes per altres: pares i mares que preveuen unes setmanes difícils de gestionar a nivell d’horaris mentre ells encara treballen. I aquí és on cada any comencen els problemes: abusem dels avis? Si tenim recursos suficients, els apuntem a  un casal? Campaments? Anglès? Campus esportius? Fem un esforç i els organitzem una estada a l’estranger?

Les agendes familiars es converteixen en un autèntic trencaclosques difícil de gestionar a diferents nivells, perquè la despesa econòmica que suposa no sempre està a l’abast de tothom i perquè el desgast personal que implica a l’hora de combinar les responsabilitats laborals amb les domèstiques ens acaba esgotant més del compte.

Així doncs, les polèmiques de cada any, estan servides:

Per una banda, hi ha encara algunes famílies que creuen que la situació s’arreglaria “si els mestres no tinguessin 3 mesos de vacances i les escoles obrissin les seves portes fins el 31 de juliol”. 

Primer, tot i que hi ha gent a qui li costa d’entendre,  els mestres no pleguen el 21de juny i no comencen el 15 de setembre a treballar. Segon, després de tot un curs acadèmic i en ple mes de juny,  els alumnes estan esgotats i el que menys els convé és estar tancats en una aula quatre setmanes més. I tercer, els mestres són mestres, no professionals del lleure.

Per altra banda hi ha famílies que, desbordades per la situació, entren en un bucle de difícil solució:

1.- Tant al llarg del curs com a ple juliol, es veuen obligats a que els seus fills portin un horari similar al dels adults, carregant-los d’activitats extraescolars i d’una hiperactivitat contínua.

2.- Es senten culpables i posteriorment s’obliguen a compensar aquesta manca de temps omplint l’oci familiar d’activitats espectaculars, divertides i memorables que, en molts casos són inadequades o excessives.

Al final, aquest despropòsit és real i ens desborda a tots; però en realitat, ningú n’és el culpable directe. No podem culpar als nens d’acostumar-se a allò que els oferim. No podem culpar als pares per mirar d’oferir-lis tot allò que en el seu dia ells no van tenir i per mirar de gestionar una situació que els ve imposada. I no podem culpar els mestres de les conseqüències de l’actual panorama laboral, social i educatiu.

Així doncs, cadascú haurà de gestionar la seva situació particular segons el marge de maniobra que tingui.

Els mestres hauran de complir amb els tràmits burocràtics que els demana l’administració i amb els diferents cursets de formació.

I les famílies hauran de fer mans i mànigues per adequar el temps lliure dels fills amb les possibilitats que els ofereixi la seva pròpia economia domèstica i la seva realitat puntual.

Ara bé, una cosa sí que caldria recordar: les vacances són també un temps fantàstic per seguir educant als nostres fills i filles des d’una altra vessant. No tinguem por de posar normes, de marcar límits, d’exigir responsabilitats. Les vacances són un temps per gaudir d’activitats que durant l’any no tenim ocasió de practicar. El sol, la calor, la platja, l’esport, els parcs aquàtics, els viatges, la laxitud horària, els gelats, els pica-pica a deshores…  Tot plegat fa que l’estiu sigui un temps especialment esperat i desitjat perquè a priori ens proporciona diversió sense estar pendents de les obligacions acadèmiques i laborals que tenim tot l’any. Però això no hauria de donar carta blanca als nens perquè facin el que vulguin quan vulguin. Els adults també tenen dret a fer vacances i els nens també han d’entendre que de vegades, descansar significa no fer res en especial durant una estona. Han d’aprendre a no tenir sempre els dies completament programats. No els estem fent cap favor si només procurem que gaudeixin d’un estiu de luxe. No… L’estiu és de tots i ha d’haver-hi temps per tot.

Pares i mares del món: No us deixeu pressionar!!!!

El sistema en el que ens trobem immersos  ens porta a viure ràpid, a seguir uns horaris determinats i a viure de ple amb unes obligacions ineludibles. Poc podem fer, però és la nostra obligació explicar-lis als nostres fills i als nostres alumnes que tot i que  farem el possible per gaudir junts del nostre temps d’oci, aquest no sempre ha d’estar farcit d’activitat intensa perquè de fet, ensenyar a no fer res i saber-ho disfrutar  també és una tasca necessària que hauria de formar part d’alguns dels moments de les nostres vacances.

Així doncs, aquí teniu unes quantes propostes que podeu portar a terme si voleu que els vostres dies de vacances siguin menys asfixiants. Si sou contundents quan les plantegeu i deixeu ben clar des del principi que les vacances són de tots ,  ja veureu com us sorprendrà veure de què són capaços els vostres fills quan tenen clars els límits que han de respectar. De vosaltres depèn pactar i vosaltres sabreu fins on esteu disposats a arribar.

Si us serveix d’alguna cosa, aquí teniu algunes idees que us poden ajudar:

1.- No passa res si ens quedem a casa alguna tarda.

2.– Anar a passejar sense comprar res és possible.

3.- Passejar sense anar a un lloc en concret no hauria de ser missió impossible.

4.- Anar de compres i que ens acompanyin sense queixar-se durant l’estona que pactem, hauria de ser factible.

5.- El cotxe és un espai que compartim tots. La música que posem no ha de ser sempre la que ells triïn.

6.- Anar a un restaurant sense donar-lis el mòbil mentre esperem dóna lloc a tenir converses.

7.- Que es despertin pel matí i s’estiguin al llit llegint o jugant a un joc tranquil fins l’hora que pactem, hauria de ser possible.

8.- Anar al cinema, al teatre, a un museu o a un concert i saber que, en alguna ocasió potser no ens agradarà l’espectacle tant com pensàvem, tampoc hauria de ser un problema.

I així podem ampliar el llistat tant com creiem convenient, per tal que les vacances les puguem gaudir tots de la millor manera possible. Si no volem nens consentits, haurem d’ajudar-los a entendre que no són ells els qui marquen el tempo del temps d’oci familiar. O, com a mínim, que no marquen el tempo de TOT el temps d’oci familiar.

I com sempre, uns enllaços :

http://blog.infoempleo.com/a/los-paises-europeos-mejores-medidas-conciliacion/

  • RÀNKING DE LES EMPRESES AMB MILLOR CONCILIACIÓ LABORAL :

http://blog.worktel.com/10-empresas-mayor-flexibilidad-laboral/

 

 

Fer balanç

Ara que queden pocs dies per acabar el curs, ha arribat el moment de fer balanç. Sembla que aquest no hauria de ser el moment, perquè els mestres del món estem immersos en correccions d’última hora, elaboració d’àlbums, multitasques simultànies per acabar feines pendents, preparacions i assajos de cloendes i festivals de final de curs, tancaments de notes, comentaris finals, reunions avaluatives, excels interminables, organitzacions d’aula, calors insuportables i ànims alterats…

Sembla com si el món s’acabés d’aquí uns dies i com si no hi hagués d’haver un demà.

Doncs just ara és el millor moment per fer balanç, perquè encara ens queden uns dies per tenir a l’aula a les 25 personetes que han compartit amb nosaltres tot un curs escolar.

Amb ells hem viscut un munt d’hores lectives, activitats diverses, rialles, conflictes, “morros”, estones de lleure, nits de colònies, sortides, estones de tots els colors i ara és el moment de mirar enrere i valorar conjuntament la feina feta, perquè a la vida, és important saber tancar etapes. I quan un curs s’acaba, és evident que una etapa del creixement dels nostres fills i dels nostres alumnes acaba també amb ell.

Per tant, reflexionar amb ells sobre com ha anat el curs que finalitza és un exercici clau que ens ajudarà a veure quins han estat per a ells els millors moments, on han estat els entrebancs i quins han estat els aprenentatges més significatius que han adquirit durant tot aquest temps, tant a nivell personal com acadèmic.

Saber reflexionar és important. En totes les etapes de la vida. I quan més aviat aprenguem a fer-ho, millor, perquè és bàsic per assimilar el que hem après i per poder continuar amb més solidesa el nostre camí.

Però saber reflexionar  no és tasca fàcil. Els alumnes no saben fer-ho sols, i molts adults tampoc, no ens hem d’enganyar; perquè de vegades ens passa que no sabem ni per on començar i en canvi, en altres ocasions entrem en bucles interminables dels que no sabem com sortir. És per aquesta raó que és bàsic reflexionar a l’aula de forma col·lectiva, seguint unes pautes que ens ajudin a aprofundir i a assimilar el que anem aprenent i vivint, i a ser-ne conscients, així els acostumarem a fer-ho de forma autònoma el dia de demà…

Al cap i a la fi, a reflexionar també s’aprèn i és bo que des de les cases i des de les escoles acostumem als nostres fills i als nostres alumnes a practicar l’art de la reflexió de forma habitual.

Així doncs, si en aquesta bogeria que és el final de curs trobeu un moment per parar, podeu  plantejar als alumnes unes quantes qüestions claus, que poden variar segons l’edat o segons les característiques concretes de cada grup. Comentar les respostes amb ells i veure quins són els seus arguments al respecte, segur que us ajudarà, també a vosaltres, a autoanalitzar la vostra tasca com a mestres o com a pares. Aquí teniu algunes propostes que podeu plantejar:

▪ Quin és el moment del curs que recorden amb més “carinyo” i per què.

▪ Acadèmicament, quines de les coses noves que han après destacarien com a més importants.

▪ Amb qui han consolidat l’amistat?

▪ A quin company/a han “descobert” aquest any tot i que ja el coneixíen des de feia temps?

▪ A qui han incorporat en el seu cercle de bons amics i per què.

▪ Quina assignatura els ha suposat més esforç i per què.

▪ Anomenar tres moments divertits del curs.

▪ Anomenar algun moment en què s’hagin enfadat o sentit malament per alguna raó.

▪ Quin creuen que és el seu punt fort i el seu punt fluix a nivell acadèmic.

▪ Quin creuen que és el seu punt fort i el seu punt feble a nivell personal.

Us sorprendrà veure que resulta molt enriquidor comentar i intercanviar opinions i punts de vista sobre aspectes diversos i experiències viscudes.  A casa, també ho podeu provar i veureu que si ho feu de forma regular, us acostumareu a dialogar, opinar i conversar de forma natural amb els vostres fills i us anirà bé per estrènyer vincles i per conèixer millor què pensen de les coses i no donar-les per sentades.

I dintre d’uns dies, quan el curs acabi i els alumnes marxin, arribarà el nostre torn, el dels mestres. El moment de fer el nostre propi  balanç del curs.

Per una banda, en l’àmbit personal haurem de valorar com hem ajudat a evolucionar als nostres alumnes, quin nivell de complicitat hem establert amb ells, amb les famílies, quin clima d’aula hem aconseguit i com hem sobreviscut al curs escolar que queda enrera.

Per l’altra, en l’àmbit acadèmic haurem de valorar si hem assolit tot el que ens proposàvem a principi de curs en cadascuna de les assignatures que hem impartit.

A més a més, no hem d’oblidar que burocràticament ens tocarà fer front a aspectes diversos:  revisions d’area,  programacions, tancament de protocols, memòries de curs, cursets d’estiu, noves rúbriques d’avaluació, consens de les metodologies que implantarem el curs proper, comissions de treball, reunions (de curs, de nivell, verticals d’àrea), actes internes que reflecteixin tots els acords als que hem arribat a totes les reunions realitzades, revisió de prioritats assolides, concreció de les noves, graelles per omplir i tot un llistat interminable de tasques que caldrà deixar llestes abans que comenci el proper curs…

Però no patiu. Com tothom sap, els mestres som uns privilegiats que tenim tres mesos de vacances, així que tindrem temps de sobra per abordar aquestes qüestions i moltes altres que ara no venen al cas.

Per tant… Bon tancament de curs i bon balanç! Que us sigui lleu!

I com sempre, us deixo uns enllaços que us poden resultar útils si us interessa el tema de la reflexió, tant a nivell personal com a nivell de la relació amb els vostres fills.

 

Morir quan no toca

Catalunya està de dol i els mestres del món ens hem quedat orfes. I no només els mestres, també les infermeres, els periodistes, els voluntaris… I totes les persones a les qui Carles Capdevila va donar veu en algun dels seus articles, dels seus llibres  o de les seves conferències que s’han convertit en virals a les xarxes socials els últims anys.

La mort sempre és dolorosa; però encara ho és més quan no entra dintre dels paràmetres del que es considera “llei de vida”.

Perdre un fill no és “llei de vida”… Quedar-se sense pares quan encara ets un infant o adolescent, tampoc ho hauria de ser… I morir quan encara tens tot un munt de projectes per complir i un munt de gent pendent de tu, tampoc és el que a priori estava previst que passés. Però el cert és que, de vegades, just aquestes coses, són les que passen.

La certesa de la mort és irrefutable. Aquesta certesa i el patiment que ens suposa la pèrdua d’un ésser estimat haurien de ser motius suficients perquè des de les cases i des de les escoles, tractéssim el tema de morir d’una manera molt més natural a com la tractem normalment, però no acostuma a ser el cas. Ens resistim a parlar-ne obertament i procurem no tocar el tema fins que no ens arriba el moment de viure’l d’aprop. I potser així és com ha de ser. No ho sé. El propi Capdevila deia que no l’interessava gens parlar de la mort, perquè volia centrar-se en la vida que tenia per davant i concentrar-se en les coses que li quedaven per fer. I si ell ho veia així,  és que probablement, és així com ha de ser.

Suposo que mai estem preparats per morir i em temo que per molt que ens eduquessin al respecte, tampoc no estaríem preparats per deixar de tenir al costat a les persones que més estimem. O potser sí… Jo què sé!

El que sí és cert, és que cadascú té les seves pròpies teories al respecte i els seus propis temors instal·lats a l’interior.

Hi ha qui creu en el destí, qui pensa que el nostre camí està escrit en algun lloc i no està a les nostres mans fer absolutament res per evitar el dia que la mort ens ha d’arribar; en canvi, hi ha qui pensa que es pot lluitar, i que podem posar de la nostra part per allargar al màxim el desenllaç fatal.

Per altra banda, els creients troben consol en la seva Fe per poder assumir la situació o per poder tirar endavant; en canvi, als agnòstics i als ateus no els toca més remei que acceptar amb resignació un desenllaç que els deixa sense consol al que poder-se aferrar.

Sigui com sigui, la mort és inexorable, poderosa i capritxosa.

De vegades arriba de sobte i capgira la vida dels qui es queden sense pietat;  en canvi, en altres ocasions, la mort es fa de pregar i, finalment, quan acaba arribant, apaivaga un patiment intens que devasta a qui el pateix i a qui n’és testimoni proper.

En qualsevol cas, la certesa de la mort és el més segur que hi ha. I paradoxalment ni a les cases, ni a les escoles se’ns ensenya a afrontar el fet de forma oberta i transparent.

El cas és que l’1 de juny Carles Capdevila va morir i ens ha quedat la sensació que encara no tocava, perquè encara li quedava molt per transmetre i per ensenyar. El seu llegat immens perdurarà per sempre, és cert; però trobarem molt a faltar la seva veu, les seves paraules i el seu sentit de l’humor en els articles que encara li quedaven per escriure. Amb tot, sempre serà un referent, sempre el recordarem amb un somriure inevitable i sempre mantindrem viu el seu llegat:

1.- Educar amb sentit comú i sentit de l’humor és possible: Ell ho va demostrar.

2.- Per educar cal donar exemple: Ell ho va fer.

3.- És important envoltar-se de persones que t’estimen i dir-nos sovint coses boniques: Segons sembla, el seu comiat en dóna fe.

4.- La resposta a qualsevol cosa que se’ns plantegi a la vida hauria de ser sempre el més senzilla possible.

Per acabar, i de totes les coses que s’han publicat sobre Carles Capdevila aquests dies, que en són un munt, volia destacar els següents enllaços:

 

I finalment, també us adjunto un parell d’enllaços per si  algun dia necessiteu o us veieu amb cor de tractar el tema de la mort amb els vostres fills o els vostres alumnes. Aquí trobareu consells que us poden ser d’utilitat:

http://pse.elsevier.es/es/la-muerte-educacion-infantil-    algunas/articulo/S1135755X16300252/#.WTSkwOvyi1s

Saber avorrir-se a l’aula i a la vida

Vagi per endavant que estic molt a favor de la motivació a l’aula amb tot el que això suposa (experimentar, treballar cooperativament, aprendre mitjançant el joc o utilitzar totes les eines que les TIC posen al nostre abast), perquè és evident que quan un alumne està motivat per aprendre, li resulta molt més fàcil concentrar-se i adquirir coneixements. I la diversitat metodològica és clau per aconseguir-ho.

Però senyors… Tinguem seny i no perdem el nord!

Sembla com si els alumnes d’avui en dia haguessin d’anar a l’escola només a ser feliços i a passar-s’ho bé. I per aconseguir-ho, sembla que el mestre hagi de procurar en tot moment que els nens estiguin contents, distrets, entretinguts i tranquils. Sempre. I tots. Els 25 que tenim a l’aula.  I pobres de nosaltres si algun alumne s’angoixa, s’estressa o el que és pitjor, s’avorreix a classe!!!!! No fos cas!!!!

Doncs des d’aquest petit racó de blog reivindico, (amb la boca petita i sense fer massa enrenou),  que llegir, saber  escoltar una estona seguida i memoritzar a classe, també pot ser divertit. I el que és pitjor, que si es dóna el cas que alguna de les activitats que fem a escola no resulta divertida, tampoc no passa res. Perquè saber avorrir-se és un aprenentatge tan important com qualsevol altre. I és bo que els nens aprenguin el més aviat possible, que a la vida s’avorriran algunes vegades i hauran de saber esperar moltes altres. I si estan entrenats, molt millor els aniran les coses en el seu dia a dia del futur.

Així és que estaria bé que des de les cases, i des de les escoles, també ensenyéssim als nostres fills i als nostres alumnes que avorrir-se de tant en tant tampoc està de més.

En favor dels nens també he de dir, però, que crec que en aquest cas estan lliures de culpa, perquè des que neixen els hem fet creure que són el centre de l’univers, per tant, després no ens hem d’estranyar si es queixen quan s’han d’esperar, quan les coses no surten com volen o, simplement, quan s’avorreixen. Com que no els volem enfadats, ni disgustats, ni avorrits, els fem créixer en una dinàmica d’activitat i moviment constant . I clar, quan l’entreteniment els manca, es queixen i reivindiquen el que creuen que els pertany.

Posem uns quants exemples:

Les festes d’aniversari: Actualment, un aniversari que es precïi ha de tenir alguna activitat destacable segons l’edat de l’homenatjat: inflables, piscines de boles, pallassos , cars, pinballs, tallers de maquillatge, de cuina, màgia d’aprop o altres activitats que em fa cosa fins i tot mencionar aquí. Oblidem-nos de les festes a casa on 4 amics venien a jugar al CLUEDO i menjar un tros de pastís… Això ha passat a la història!.

Quan anem a un restaurant, donem el mòbil als més petits perquè s’entretinguin, no fos cas que es posin més pesats del compte mentre esperen a que els portin el dinar.

De vacances, anem a hotels, càmpings o apartaments amb activitats infantils i a parcs aquàtics amb centres comercials propers, no sigui que la inactivitat els faci sentir-se agobiats.

Si viatgem en cotxe, portem una tablet al seient del darrera per posar-lis una pel·li mentre dura el trajecte, com si mirar per la finestra no fos una activitat suficientment enriquidora.

I a classe, hem de canviar contínuament les dinàmiques, fer-los participar constantment, experimentar, jugar i deixar-los una tablet de tant en tant per motivar l’aprenentatge; perquè si han d’escoltar més de 20’ seguits una explicació, s’avorreixen i llavors ens resulta comprensible que no posin prou atenció quan parlem.

Però en defensa dels nens he de dir que sorprèn veure com, quan se’ls explica que avorrir-se pot resultar fins i tot enriquidor, no només són capaços d’entendre-ho, si nó que ho accepten  i saben treure profit del temps d’inactivitat que se’ls proposa.

És cert que la pregunta estrella a qualsevol classe del món, quan un alumne acaba una feina és: Ja he acabat… Ara què faig? Però si des de principi de curs, se’ls explica que aquesta és una pregunta prohibida i se’ls dóna alternatives diverses quan acaben una tasca, la cosa funciona de forma molt més fluïda del que ens imaginem: Acabar feines, repassar coses que hem fet al llarg de la setmana,  llegir, revisar i organitzar l’agenda o simplement pensar , escriure o dibuixar (sense agobiar, ni molestar als altres) són activitats possibles que poden fer de forma autònoma si se’ls explica adequadament com poden organitzar el seu temps.

A casa també es  poden pactar de forma consensuada diferents alternatives. Només cal una certa contundència i una bona dosi de sentit comú a l’hora de plantejar-les.

Quan sortim en autocar, passa exactament el mateix. Si parlem amb ells prèviament, responen molt millor del que a priori és previsible. D’entrada se’ls explica que tenen prohibit fer les típiques preguntes i comentaris de sempre, perquè les respostes són innecessàries: Quan arribarem?… Falta molt? … Quan dinarem?… Ara què farem?… Quan acabem això on anirem?… Fa molta calor… Quan veuen que no dones opció a aquests comentaris i que tu ja  entens que de vegades se’ls farà pesat fer alguna activitat, però que s’han d’aguantar;  o els comentes que és inútil preguntar si falta molt per arribar, perquè els Km de distància són els que són, sorprenentment, fan cas i deixen de preguntar de forma sistemàtica i de queixar-se insistentment. De vegades, és simplement així de senzill.

Conclusió: Si volem adults pacients i tolerants, cal que ajudem als nens d’avui a tenir paciència i tolerància. Entendre que sovint cal aguantar-se i que avorrir-se sense queixar-se és possible, els ajudarà a créixer i a fer-se més autònoms i responsables.

Així doncs, cal confiar més en ells, perquè els nens són molt més intel·ligents del que imaginem i molt més empàtics que els adults, quan els ensenyem a ser-ho. Si perquè no molestin, els tenim sempre distrets i ocupats, no els estem ajudant gens.

I recordem una obvietat: els tràmits burocràtics, les sales d’espera, les cues als aeroports i els discursos a les empreses on treballaran el dia de demà, esperen als nens d’avui en dia en un futur. Així, que si comencen  a practicar des de ben petits l’art de saber avorrir-se i el de saber esperar, tot això que tindran guanyat i cal que siguem els adults els qui els ensenyem a aconseguir-ho.

Molta sort si decidiu posar en pràctica aquesta tàctica, perquè cal constància i és pesat no defallir, però crec que val la pena intentar-ho.

Si voleu llegir altres opinions al respecte, aquí us deixo uns quants enllaços que potser us poden interessar.