Deures d’estiu i altres responsabilitats

Arriben les vacances i molts pares no saben com abordar el tema dels deures d’estiu, perquè al llarg del curs hi hagut molta polèmica i molta controvèrsia al respecte.

Cal que a l’estiu els nens dediquin un temps diari a repassar tot allò que han après al llarg del curs? És una imprudència deixar-los descansar durant dos mesos sencers? O, pel contrari, és necessari que desconnectin de qualsevol activitat acadèmica?

Jo diria que cal deixar-se guiar per les recomanacions de les escoles, pel sentit comú, per la realitat concreta de cada nen i per com cada família té estructurat el temps de vacances.

Personalment, sóc de l’opinió que cal marcar unes obligacions concretes al llarg de l’estiu, per tal que nens i nenes tinguin un full de ruta clar que els recordi que les vacances són un temps d’oci on tot hi té cabuda, però on no tot s’hi val.

Si plantegem a grans trets una sèrie de rutines i de pautes innegociables en forma de deures o de responsabilitats , situarem als nens i els ajudarem a saber què esperem d’ells al llarg d’aquestes setmanes, tot i que no hem d’oblidar que  l’estiu és també temps per improvisar i ser més flexibles.

Així doncs, planificar amb ells com enfocarem l’estiu, és una inversió de temps que ens ajudarà a aconseguir una millor convivència i actitud per part seva, perquè els nens responen molt millor si poden anticipar situacions. Per una banda, els donarem seguretat i, per altra, a nosaltres ens evitarà haver de repetir constantment què és el que esperem d’ells a cada moment.

A continuació us exposo una sèrie de consideracions que seria bo tenir en compte. Us poden ajudar a revisar el concepte deures i us poden servir per triar les que considereu que encaixen millor en el vostre model familiar.

  1.- La lectura hauria de ser innegociable en qualsevol època de l’any, i l’estiu no és una excepció. Llibres, còmics, diaris, revistes… Qualsevol lectura és font de cultura i de coneixement.

  2.- Els jocs de taula són una altra font d’aprenentatge inqüestionable, sempre i quan no “deixem guanyar” als més petits de la casa. Esperar el torn, acatar una normativa, pensar, tenir rapidesa de reflexes, saber guanyar i aprendre a controlar la ràbia quan perdem, són molts dels beneficis de qualsevol joc que vulguem compartir amb família i amics.

  3.- Les visites a museus, fires, pobles o llocs de diferent interès cultural haurien d’estar presents a la nostra agenda estiuenca. I hauríem d’acostumar als nostres fills a tenir la paciència d’anar als llocs que decidim visitar sense que es passessin l’estona de “morros” o manifestant avorriment.

  4.-Escriure un diari tres o quatre dies a la setmana de forma breu, explicant les coses que fem,  i fer-ho seguint unes pautes bàsiques concretes (utilitzant majúscules, puntuant les frases correctament, utilitzant unes paraules de vocabulari determinades) els ha d’ajudar a millorar l’expressió escrita i estructurar millor el pensament.

  5.- Fer encreuats, sopes de lletres, sudokus amb algú de la família pot ser una opció entretinguda per ampliar el vocabulari i estimular el cervell.

  6.- Utilitzar aplicacions educatives o jocs d’ordinador que fomentin l’agilitat mental (tipus Brain training) i jugar de forma individual o familiar, ajuda a millorar la nostra capacitat de raonament de forma lúdica.

  7.- Anar a comprar és també un exercici útil que podem fomentar (pagar, comprovar el canvi, buscar el que necessitem i comparar preus…)

  8.- Comprar un quadernet d’activitats de repàs del curs que hem fet a qualsevol llibreria especialitzada i pactar amb ells el número de pàgines setmanals que han de fer per acabar-lo abans del setembre, els ha d’ajudar a gestionar el seu temps i a organitzar-se.

  9.- Prendre compromisos i pactar determinades responsabilitats familiars depenent de l’edat: anar a comprar el pa, parar o desparar taula, recollir joguines, posar el banyador a assecar, preparar les torrades de l’esmorzar…

10.- Per fomentar la creativitat, podem fer alguna manualitat útil o alguna totalment inútil, però divertida.

11.- Pactar un temps individual diari en el que cadascú de la família es dediqui al que més l’interessi (llegir, descansar, mirar la TV, passejar) sense haver d’estar pendents dels altres, és bàsic per fomentar l’autonomia i l’estona de descans de tots els membres de la família.

12.- Fer alguna cosa útil sense esperar res a canvi (portar el cotxet dels més petits, fer companyia als avis, regar les plantes, ser conciliador amb els germans…)

13.- Escoltar música i aprendre alguna cançó en anglès, i ampliar així el nostre vocabulari.

En fi… El llistat pot ser llarguíssim. Decidiu el que més us convingui, però no oblideu que és important dur a terme allò que pacteu!

Molt bon estiu a tothom!!! Ens retrobem amb més temes educatius al setembre, tot i que al llarg dels mesos de juliol i agost estarem atents a l’actualitat i si s’escau, refrescarem el blog amb reflexions estiuenques que puguin resultar d’interès.

I, com sempre, aquí us deixo una sèrie d’enllaços que us poden ajudar a gestionar el tema dels deures. Alguns són realment molt interessants:

  • 39 DEURES QUE ELS TEUS ALUMNES VOLDRAN FER. És la pàgina que enguany s’ha convertit en viral. Val la pena donar-li una ullada:

http://natibergada.cat/els-30-deures-destiu-que-els-teus-alumnes-voldran-fer

  • Aquest enllaç proposa idees diferents per l’Infantil i Primària:

http://blog.petitexplorador.com/es/deberes-verano-infantil-y-primaria/

  • El llistat de deures que l’any passat es va convertir en viral (del professor italià Cesare Cata), en versió catalana adaptada pel diari ARA:

http://criatures.ara.cat/blogs/lapuntdocent/TOP-dels-deures-destiu_6_1373922597.html

  • REFLEXIONS diverses sobre els deures d’estiu:

http://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/recomanable-nens-facin-deures-durant-lestiu

 

 

 

Homenatge als avis i àvies del món

Els mestres sabem molt bé que actualment, el paper dels avis té un pes específic molt gran dins de l’engranatge familiar . En ocasions, perquè la manca de conciliació laboral que trobem a les llars on pares i mares tenen la sort de tenir una feina, els converteix en peces indispensables al llarg de l’any i en èpoques estivals. I de vegades, perquè en les llars on la feina falta, és la pensió dels avis i àvies la que ajuda a tirar endavant a la família sencera.

El cas és que, per unes raons o per unes altres, estrany és el nucli familiar que no depengui en major o menor mesura del temps dels avis, de la seva economia o de la seva logística en forma d’àpats que els pares s’enduen cuinats i escalfen al microones al vespre, d’encàrrecs concrets, de viatges per recollir els néts a escola o de períodes de vacances que els nens passen amb ells a la ciutat, al poble o a un apartament vora el mar, en els casos més afortunats.

I el que està clar és que mai els hi agraïm prou la seva tasca… MAI; perquè en realitat, tendim a pensar que el que fan és el que els toca, i estem convençuts (encara que també sigui veritat) que gaudeixen fent les tasques que, en realitat, hauríem de fer nosaltres. I, com que mai acostumen a queixar-se, donem per fet que estan encantats d’ajudar-nos, perquè així “es senten útils” (com si a aquestes alçades haguessin de demostrar alguna cosa!) i perquè, en el fons pensem que la seva obligació és ajudar-nos tant com puguin, com nosaltres creiem que farem també amb els nostres fills el dia de demà.

Aixxx… Quantes excuses ens posem de vegades per autoenganyar-nos amb elegància…

Que els avis volen estar amb els néts, és una evidència que segurament no es pot qüestionar. Que la relació avis/néts és fonamental pels nens i que enriqueix a uns i altres de forma especial, també és un fet innegable. I que els components de les famílies han d’ajudar- se per tirar endavant, és una obvietat que ningú discuteix; però en alguns casos, això ens porta a abusar una mica massa d’uns avis als qui, sense voler o sense adonar-nos, sovint els demanem o exigim més del que els pertoca.

No seré jo qui hagi d’indicar a ningú quins han de ser els límits de la implicació dels avis en l’àmbit organitzatiu de cada família. Només faltaria! Dependrà de cada cas i de la situació personal de tots els implicats. Cada família és un món i tothom sap quines són les seves limitacions, opcions i possibilitats.

A més, és evident que la vida de les famílies està condicionada totalment pel seu poder adquisitiu. En una família on els diners no siguin un problema, els horaris dels més petits estan coberts per extraescolars o cangurs i les èpoques de descans vacacional no suposen un daltabaix perquè es contracten au-pairs, se’ls apunta a esplais o campaments o, fins i tot, se’ls envia unes setmanes a l’estranger. En aquests casos, els avis, només fan d’avis, sense cap obligació que els condicioni la seva pròpia vida personal.

Però en el cas que l’economia familiar s’hagi d’ajustar a un pressupost limitat i ens veiem en la tessitura de comptar amb l’ajut dels avis tant al llarg del curs com durant les vacances, seria bo tenir en compte unes quantes consideracions:

1.- Obligar als avis a seguir un horari determinat al llarg de tot un any o de tot un estiu pot ser una solució pactada per ambdues parts; però no hem d’oblidar que el cansament que suposen determinades rutines és diferent als 40 que als 70 anys.  Per tant, hem d’estar alerta i no portar-los al límit.

2.- Els avis no sempre es queixen, caldrà estar atents i veure a què renuncien per ajudar-nos a nosaltres i potser en algun cas podem ajustar els nostres horaris algun dia de la setmana, combinar-los amb la parella en detriment d’uns dies de vacances junts o fer un esforç i pagar un cangur de tant en tant per alliberar-los de determinades obligacions diàries.

3.- Si deixem als nostres fills al seu càrrec, fem-ho amb totes les conseqüències: no cal indicar-los com han d’organitzar-se el dia fil per randa… Pensem que el seu criteri és tan vàlid com el nostre, encara que de vegades no ens agradi. A sobre que ens els cuiden, només falta que els renyem si fan les coses a la seva manera i no a la nostra; al cap i a la fi, ells ens van educar també a nosaltres i, se suposa, que no ho van fer pas tan malament.

4.- Si els deixem amb ells, hauríem de facilitar-lis al màxim les comoditats i els trasllats que els suposen tenir cura dels nostres fills.

5.- Si anem a buscar al nostre fill i l’àvia ens dóna el tupper pel sopar de la família sencera o ens ha rentat i planxat la roba que el nen portava feta un fàstic el dia abans, no ens oblidem de donar les gràcies efusivament. Aquests detalls ens faciliten molt  la vida  i moltes vegades, els donem per fets i creiem que formen part de l’obligació dels avis, sense parar-nos a pensar en l’estona i l’esforç que han dedicat ells per alliberar-nos a nosaltres.

6.- Recordar sempre que els avis tenen vida pròpia, i que també tenen dret a canviar d’opinió o a tenir imprevistos. Si això passa, haurem de fer front a l’imprevist i posar-li remei nosaltres sense fer-los sentir culpables a ells; al cap i a la fi, la vida dels nostres fills, els seus horaris i la seva cura, és cosa nostra, no d’ells (encara que, de vegades, se’ns oblidi).

Hi ha avis que cuiden als nets i a la família sencera tot l’estiu. Acaben esgotats, però ho fan perquè volen, perquè es senten obligats o perquè creuen que no tenen altre remei… És una opció.

Altres posen límits i es neguen a condicionar les seves vacances a les dels seus fills i néts al·legant que tenen vida pròpia… En tenen tot el dret.

I finalment, altres famílies pacten situacions combinades que a priori  són del grat de tothom i estan consensuades; però de vegades, el curs escolar es fa llarg i les vacances també . Per tant, cal estar atents als canvis que puguin sorgir i hem d’estar disposats a ser flexibles amb la implicació dels avis si veiem que la situació els trasbalsa més del que deuria.

I per acabar, només dir que sigui com sigui, els avis són avis, no pares dels seus néts. I per definició, són savis. Gaudir d’ells, de la seva experiència i cuidar-los no només hauria de ser la nostra obligació, sinó  el nostre deure. Els hem de tractar de luxe, perquè el que som nosaltres és, en gran part, mèrit seu i perquè en molts dels casos són els puntals i referents que ens han facilitat les coses  en un moment o altre de les nostres vides.

Així doncs, bones vacances i moltíssimes gràcies a tots els avis i totes les àvies del planeta!!!! (especialment als meus pares, per totes les hores que han dedicat a cuidar dels seus nets i per facilitar-nos la vida en tants moments i de forma tan incondicional i desinteressada ! )

 I aquí teniu uns enllaços que us poden fer reflexionar al respecte això que comentem avui:

  • ALGUNS CONSELLS:

http://www.serpadres.es/familia/tiempo-libre/articulo/161303-decalogo-del-abuelo-canguro

https://capsantjoanics.wordpress.com/2015/12/17/els-avis-cangur-luxe-o-necessitat/

  • REFLEXIONS DIVERSES:

http://www.laxarxa.com/altres/noticia/els-avis-cangur

http://criatures.ara.cat/Lestiu-avis-vacances-nets-comencen_0_766123417.html

http://www.rac1.cat/programes/el-mon/20170620/423524920787/avis-cangurs-revolta-davis-vacances-estiu-nets.html

Vacances escolars. I ara… Què fem?

I per fi, després de 9 llargs mesos de curs acadèmic, arriben les vacances. Desitjades per alguns: alumnes i mestres que arriben a aquestes alçades de curs amb les energies mermades; i temudes per altres: pares i mares que preveuen unes setmanes difícils de gestionar a nivell d’horaris mentre ells encara treballen. I aquí és on cada any comencen els problemes: abusem dels avis? Si tenim recursos suficients, els apuntem a  un casal? Campaments? Anglès? Campus esportius? Fem un esforç i els organitzem una estada a l’estranger?

Les agendes familiars es converteixen en un autèntic trencaclosques difícil de gestionar a diferents nivells, perquè la despesa econòmica que suposa no sempre està a l’abast de tothom i perquè el desgast personal que implica a l’hora de combinar les responsabilitats laborals amb les domèstiques ens acaba esgotant més del compte.

Així doncs, les polèmiques de cada any, estan servides:

Per una banda, hi ha encara algunes famílies que creuen que la situació s’arreglaria “si els mestres no tinguessin 3 mesos de vacances i les escoles obrissin les seves portes fins el 31 de juliol”. 

Primer, tot i que hi ha gent a qui li costa d’entendre,  els mestres no pleguen el 21de juny i no comencen el 15 de setembre a treballar. Segon, després de tot un curs acadèmic i en ple mes de juny,  els alumnes estan esgotats i el que menys els convé és estar tancats en una aula quatre setmanes més. I tercer, els mestres són mestres, no professionals del lleure.

Per altra banda hi ha famílies que, desbordades per la situació, entren en un bucle de difícil solució:

1.- Tant al llarg del curs com a ple juliol, es veuen obligats a que els seus fills portin un horari similar al dels adults, carregant-los d’activitats extraescolars i d’una hiperactivitat contínua.

2.- Es senten culpables i posteriorment s’obliguen a compensar aquesta manca de temps omplint l’oci familiar d’activitats espectaculars, divertides i memorables que, en molts casos són inadequades o excessives.

Al final, aquest despropòsit és real i ens desborda a tots; però en realitat, ningú n’és el culpable directe. No podem culpar als nens d’acostumar-se a allò que els oferim. No podem culpar als pares per mirar d’oferir-lis tot allò que en el seu dia ells no van tenir i per mirar de gestionar una situació que els ve imposada. I no podem culpar els mestres de les conseqüències de l’actual panorama laboral, social i educatiu.

Així doncs, cadascú haurà de gestionar la seva situació particular segons el marge de maniobra que tingui.

Els mestres hauran de complir amb els tràmits burocràtics que els demana l’administració i amb els diferents cursets de formació.

I les famílies hauran de fer mans i mànigues per adequar el temps lliure dels fills amb les possibilitats que els ofereixi la seva pròpia economia domèstica i la seva realitat puntual.

Ara bé, una cosa sí que caldria recordar: les vacances són també un temps fantàstic per seguir educant als nostres fills i filles des d’una altra vessant. No tinguem por de posar normes, de marcar límits, d’exigir responsabilitats. Les vacances són un temps per gaudir d’activitats que durant l’any no tenim ocasió de practicar. El sol, la calor, la platja, l’esport, els parcs aquàtics, els viatges, la laxitud horària, els gelats, els pica-pica a deshores…  Tot plegat fa que l’estiu sigui un temps especialment esperat i desitjat perquè a priori ens proporciona diversió sense estar pendents de les obligacions acadèmiques i laborals que tenim tot l’any. Però això no hauria de donar carta blanca als nens perquè facin el que vulguin quan vulguin. Els adults també tenen dret a fer vacances i els nens també han d’entendre que de vegades, descansar significa no fer res en especial durant una estona. Han d’aprendre a no tenir sempre els dies completament programats. No els estem fent cap favor si només procurem que gaudeixin d’un estiu de luxe. No… L’estiu és de tots i ha d’haver-hi temps per tot.

Pares i mares del món: No us deixeu pressionar!!!!

El sistema en el que ens trobem immersos  ens porta a viure ràpid, a seguir uns horaris determinats i a viure de ple amb unes obligacions ineludibles. Poc podem fer, però és la nostra obligació explicar-lis als nostres fills i als nostres alumnes que tot i que  farem el possible per gaudir junts del nostre temps d’oci, aquest no sempre ha d’estar farcit d’activitat intensa perquè de fet, ensenyar a no fer res i saber-ho disfrutar  també és una tasca necessària que hauria de formar part d’alguns dels moments de les nostres vacances.

Així doncs, aquí teniu unes quantes propostes que podeu portar a terme si voleu que els vostres dies de vacances siguin menys asfixiants. Si sou contundents quan les plantegeu i deixeu ben clar des del principi que les vacances són de tots ,  ja veureu com us sorprendrà veure de què són capaços els vostres fills quan tenen clars els límits que han de respectar. De vosaltres depèn pactar i vosaltres sabreu fins on esteu disposats a arribar.

Si us serveix d’alguna cosa, aquí teniu algunes idees que us poden ajudar:

1.- No passa res si ens quedem a casa alguna tarda.

2.– Anar a passejar sense comprar res és possible.

3.- Passejar sense anar a un lloc en concret no hauria de ser missió impossible.

4.- Anar de compres i que ens acompanyin sense queixar-se durant l’estona que pactem, hauria de ser factible.

5.- El cotxe és un espai que compartim tots. La música que posem no ha de ser sempre la que ells triïn.

6.- Anar a un restaurant sense donar-lis el mòbil mentre esperem dóna lloc a tenir converses.

7.- Que es despertin pel matí i s’estiguin al llit llegint o jugant a un joc tranquil fins l’hora que pactem, hauria de ser possible.

8.- Anar al cinema, al teatre, a un museu o a un concert i saber que, en alguna ocasió potser no ens agradarà l’espectacle tant com pensàvem, tampoc hauria de ser un problema.

I així podem ampliar el llistat tant com creiem convenient, per tal que les vacances les puguem gaudir tots de la millor manera possible. Si no volem nens consentits, haurem d’ajudar-los a entendre que no són ells els qui marquen el tempo del temps d’oci familiar. O, com a mínim, que no marquen el tempo de TOT el temps d’oci familiar.

I com sempre, uns enllaços :

http://blog.infoempleo.com/a/los-paises-europeos-mejores-medidas-conciliacion/

  • RÀNKING DE LES EMPRESES AMB MILLOR CONCILIACIÓ LABORAL :

http://blog.worktel.com/10-empresas-mayor-flexibilidad-laboral/

 

 

Fer balanç

Ara que queden pocs dies per acabar el curs, ha arribat el moment de fer balanç. Sembla que aquest no hauria de ser el moment, perquè els mestres del món estem immersos en correccions d’última hora, elaboració d’àlbums, multitasques simultànies per acabar feines pendents, preparacions i assajos de cloendes i festivals de final de curs, tancaments de notes, comentaris finals, reunions avaluatives, excels interminables, organitzacions d’aula, calors insuportables i ànims alterats…

Sembla com si el món s’acabés d’aquí uns dies i com si no hi hagués d’haver un demà.

Doncs just ara és el millor moment per fer balanç, perquè encara ens queden uns dies per tenir a l’aula a les 25 personetes que han compartit amb nosaltres tot un curs escolar.

Amb ells hem viscut un munt d’hores lectives, activitats diverses, rialles, conflictes, “morros”, estones de lleure, nits de colònies, sortides, estones de tots els colors i ara és el moment de mirar enrere i valorar conjuntament la feina feta, perquè a la vida, és important saber tancar etapes. I quan un curs s’acaba, és evident que una etapa del creixement dels nostres fills i dels nostres alumnes acaba també amb ell.

Per tant, reflexionar amb ells sobre com ha anat el curs que finalitza és un exercici clau que ens ajudarà a veure quins han estat per a ells els millors moments, on han estat els entrebancs i quins han estat els aprenentatges més significatius que han adquirit durant tot aquest temps, tant a nivell personal com acadèmic.

Saber reflexionar és important. En totes les etapes de la vida. I quan més aviat aprenguem a fer-ho, millor, perquè és bàsic per assimilar el que hem après i per poder continuar amb més solidesa el nostre camí.

Però saber reflexionar  no és tasca fàcil. Els alumnes no saben fer-ho sols, i molts adults tampoc, no ens hem d’enganyar; perquè de vegades ens passa que no sabem ni per on començar i en canvi, en altres ocasions entrem en bucles interminables dels que no sabem com sortir. És per aquesta raó que és bàsic reflexionar a l’aula de forma col·lectiva, seguint unes pautes que ens ajudin a aprofundir i a assimilar el que anem aprenent i vivint, i a ser-ne conscients, així els acostumarem a fer-ho de forma autònoma el dia de demà…

Al cap i a la fi, a reflexionar també s’aprèn i és bo que des de les cases i des de les escoles acostumem als nostres fills i als nostres alumnes a practicar l’art de la reflexió de forma habitual.

Així doncs, si en aquesta bogeria que és el final de curs trobeu un moment per parar, podeu  plantejar als alumnes unes quantes qüestions claus, que poden variar segons l’edat o segons les característiques concretes de cada grup. Comentar les respostes amb ells i veure quins són els seus arguments al respecte, segur que us ajudarà, també a vosaltres, a autoanalitzar la vostra tasca com a mestres o com a pares. Aquí teniu algunes propostes que podeu plantejar:

▪ Quin és el moment del curs que recorden amb més “carinyo” i per què.

▪ Acadèmicament, quines de les coses noves que han après destacarien com a més importants.

▪ Amb qui han consolidat l’amistat?

▪ A quin company/a han “descobert” aquest any tot i que ja el coneixíen des de feia temps?

▪ A qui han incorporat en el seu cercle de bons amics i per què.

▪ Quina assignatura els ha suposat més esforç i per què.

▪ Anomenar tres moments divertits del curs.

▪ Anomenar algun moment en què s’hagin enfadat o sentit malament per alguna raó.

▪ Quin creuen que és el seu punt fort i el seu punt fluix a nivell acadèmic.

▪ Quin creuen que és el seu punt fort i el seu punt feble a nivell personal.

Us sorprendrà veure que resulta molt enriquidor comentar i intercanviar opinions i punts de vista sobre aspectes diversos i experiències viscudes.  A casa, també ho podeu provar i veureu que si ho feu de forma regular, us acostumareu a dialogar, opinar i conversar de forma natural amb els vostres fills i us anirà bé per estrènyer vincles i per conèixer millor què pensen de les coses i no donar-les per sentades.

I dintre d’uns dies, quan el curs acabi i els alumnes marxin, arribarà el nostre torn, el dels mestres. El moment de fer el nostre propi  balanç del curs.

Per una banda, en l’àmbit personal haurem de valorar com hem ajudat a evolucionar als nostres alumnes, quin nivell de complicitat hem establert amb ells, amb les famílies, quin clima d’aula hem aconseguit i com hem sobreviscut al curs escolar que queda enrera.

Per l’altra, en l’àmbit acadèmic haurem de valorar si hem assolit tot el que ens proposàvem a principi de curs en cadascuna de les assignatures que hem impartit.

A més a més, no hem d’oblidar que burocràticament ens tocarà fer front a aspectes diversos:  revisions d’area,  programacions, tancament de protocols, memòries de curs, cursets d’estiu, noves rúbriques d’avaluació, consens de les metodologies que implantarem el curs proper, comissions de treball, reunions (de curs, de nivell, verticals d’àrea), actes internes que reflecteixin tots els acords als que hem arribat a totes les reunions realitzades, revisió de prioritats assolides, concreció de les noves, graelles per omplir i tot un llistat interminable de tasques que caldrà deixar llestes abans que comenci el proper curs…

Però no patiu. Com tothom sap, els mestres som uns privilegiats que tenim tres mesos de vacances, així que tindrem temps de sobra per abordar aquestes qüestions i moltes altres que ara no venen al cas.

Per tant… Bon tancament de curs i bon balanç! Que us sigui lleu!

I com sempre, us deixo uns enllaços que us poden resultar útils si us interessa el tema de la reflexió, tant a nivell personal com a nivell de la relació amb els vostres fills.

 

Morir quan no toca

Catalunya està de dol i els mestres del món ens hem quedat orfes. I no només els mestres, també les infermeres, els periodistes, els voluntaris… I totes les persones a les qui Carles Capdevila va donar veu en algun dels seus articles, dels seus llibres  o de les seves conferències que s’han convertit en virals a les xarxes socials els últims anys.

La mort sempre és dolorosa; però encara ho és més quan no entra dintre dels paràmetres del que es considera “llei de vida”.

Perdre un fill no és “llei de vida”… Quedar-se sense pares quan encara ets un infant o adolescent, tampoc ho hauria de ser… I morir quan encara tens tot un munt de projectes per complir i un munt de gent pendent de tu, tampoc és el que a priori estava previst que passés. Però el cert és que, de vegades, just aquestes coses, són les que passen.

La certesa de la mort és irrefutable. Aquesta certesa i el patiment que ens suposa la pèrdua d’un ésser estimat haurien de ser motius suficients perquè des de les cases i des de les escoles, tractéssim el tema de morir d’una manera molt més natural a com la tractem normalment, però no acostuma a ser el cas. Ens resistim a parlar-ne obertament i procurem no tocar el tema fins que no ens arriba el moment de viure’l d’aprop. I potser així és com ha de ser. No ho sé. El propi Capdevila deia que no l’interessava gens parlar de la mort, perquè volia centrar-se en la vida que tenia per davant i concentrar-se en les coses que li quedaven per fer. I si ell ho veia així,  és que probablement, és així com ha de ser.

Suposo que mai estem preparats per morir i em temo que per molt que ens eduquessin al respecte, tampoc no estaríem preparats per deixar de tenir al costat a les persones que més estimem. O potser sí… Jo què sé!

El que sí és cert, és que cadascú té les seves pròpies teories al respecte i els seus propis temors instal·lats a l’interior.

Hi ha qui creu en el destí, qui pensa que el nostre camí està escrit en algun lloc i no està a les nostres mans fer absolutament res per evitar el dia que la mort ens ha d’arribar; en canvi, hi ha qui pensa que es pot lluitar, i que podem posar de la nostra part per allargar al màxim el desenllaç fatal.

Per altra banda, els creients troben consol en la seva Fe per poder assumir la situació o per poder tirar endavant; en canvi, als agnòstics i als ateus no els toca més remei que acceptar amb resignació un desenllaç que els deixa sense consol al que poder-se aferrar.

Sigui com sigui, la mort és inexorable, poderosa i capritxosa.

De vegades arriba de sobte i capgira la vida dels qui es queden sense pietat;  en canvi, en altres ocasions, la mort es fa de pregar i, finalment, quan acaba arribant, apaivaga un patiment intens que devasta a qui el pateix i a qui n’és testimoni proper.

En qualsevol cas, la certesa de la mort és el més segur que hi ha. I paradoxalment ni a les cases, ni a les escoles se’ns ensenya a afrontar el fet de forma oberta i transparent.

El cas és que l’1 de juny Carles Capdevila va morir i ens ha quedat la sensació que encara no tocava, perquè encara li quedava molt per transmetre i per ensenyar. El seu llegat immens perdurarà per sempre, és cert; però trobarem molt a faltar la seva veu, les seves paraules i el seu sentit de l’humor en els articles que encara li quedaven per escriure. Amb tot, sempre serà un referent, sempre el recordarem amb un somriure inevitable i sempre mantindrem viu el seu llegat:

1.- Educar amb sentit comú i sentit de l’humor és possible: Ell ho va demostrar.

2.- Per educar cal donar exemple: Ell ho va fer.

3.- És important envoltar-se de persones que t’estimen i dir-nos sovint coses boniques: Segons sembla, el seu comiat en dóna fe.

4.- La resposta a qualsevol cosa que se’ns plantegi a la vida hauria de ser sempre el més senzilla possible.

Per acabar, i de totes les coses que s’han publicat sobre Carles Capdevila aquests dies, que en són un munt, volia destacar els següents enllaços:

 

I finalment, també us adjunto un parell d’enllaços per si  algun dia necessiteu o us veieu amb cor de tractar el tema de la mort amb els vostres fills o els vostres alumnes. Aquí trobareu consells que us poden ser d’utilitat:

http://pse.elsevier.es/es/la-muerte-educacion-infantil-    algunas/articulo/S1135755X16300252/#.WTSkwOvyi1s

Saber avorrir-se a l’aula i a la vida

Vagi per endavant que estic molt a favor de la motivació a l’aula amb tot el que això suposa (experimentar, treballar cooperativament, aprendre mitjançant el joc o utilitzar totes les eines que les TIC posen al nostre abast), perquè és evident que quan un alumne està motivat per aprendre, li resulta molt més fàcil concentrar-se i adquirir coneixements. I la diversitat metodològica és clau per aconseguir-ho.

Però senyors… Tinguem seny i no perdem el nord!

Sembla com si els alumnes d’avui en dia haguessin d’anar a l’escola només a ser feliços i a passar-s’ho bé. I per aconseguir-ho, sembla que el mestre hagi de procurar en tot moment que els nens estiguin contents, distrets, entretinguts i tranquils. Sempre. I tots. Els 25 que tenim a l’aula.  I pobres de nosaltres si algun alumne s’angoixa, s’estressa o el que és pitjor, s’avorreix a classe!!!!! No fos cas!!!!

Doncs des d’aquest petit racó de blog reivindico, (amb la boca petita i sense fer massa enrenou),  que llegir, saber  escoltar una estona seguida i memoritzar a classe, també pot ser divertit. I el que és pitjor, que si es dóna el cas que alguna de les activitats que fem a escola no resulta divertida, tampoc no passa res. Perquè saber avorrir-se és un aprenentatge tan important com qualsevol altre. I és bo que els nens aprenguin el més aviat possible, que a la vida s’avorriran algunes vegades i hauran de saber esperar moltes altres. I si estan entrenats, molt millor els aniran les coses en el seu dia a dia del futur.

Així és que estaria bé que des de les cases, i des de les escoles, també ensenyéssim als nostres fills i als nostres alumnes que avorrir-se de tant en tant tampoc està de més.

En favor dels nens també he de dir, però, que crec que en aquest cas estan lliures de culpa, perquè des que neixen els hem fet creure que són el centre de l’univers, per tant, després no ens hem d’estranyar si es queixen quan s’han d’esperar, quan les coses no surten com volen o, simplement, quan s’avorreixen. Com que no els volem enfadats, ni disgustats, ni avorrits, els fem créixer en una dinàmica d’activitat i moviment constant . I clar, quan l’entreteniment els manca, es queixen i reivindiquen el que creuen que els pertany.

Posem uns quants exemples:

Les festes d’aniversari: Actualment, un aniversari que es precïi ha de tenir alguna activitat destacable segons l’edat de l’homenatjat: inflables, piscines de boles, pallassos , cars, pinballs, tallers de maquillatge, de cuina, màgia d’aprop o altres activitats que em fa cosa fins i tot mencionar aquí. Oblidem-nos de les festes a casa on 4 amics venien a jugar al CLUEDO i menjar un tros de pastís… Això ha passat a la història!.

Quan anem a un restaurant, donem el mòbil als més petits perquè s’entretinguin, no fos cas que es posin més pesats del compte mentre esperen a que els portin el dinar.

De vacances, anem a hotels, càmpings o apartaments amb activitats infantils i a parcs aquàtics amb centres comercials propers, no sigui que la inactivitat els faci sentir-se agobiats.

Si viatgem en cotxe, portem una tablet al seient del darrera per posar-lis una pel·li mentre dura el trajecte, com si mirar per la finestra no fos una activitat suficientment enriquidora.

I a classe, hem de canviar contínuament les dinàmiques, fer-los participar constantment, experimentar, jugar i deixar-los una tablet de tant en tant per motivar l’aprenentatge; perquè si han d’escoltar més de 20’ seguits una explicació, s’avorreixen i llavors ens resulta comprensible que no posin prou atenció quan parlem.

Però en defensa dels nens he de dir que sorprèn veure com, quan se’ls explica que avorrir-se pot resultar fins i tot enriquidor, no només són capaços d’entendre-ho, si nó que ho accepten  i saben treure profit del temps d’inactivitat que se’ls proposa.

És cert que la pregunta estrella a qualsevol classe del món, quan un alumne acaba una feina és: Ja he acabat… Ara què faig? Però si des de principi de curs, se’ls explica que aquesta és una pregunta prohibida i se’ls dóna alternatives diverses quan acaben una tasca, la cosa funciona de forma molt més fluïda del que ens imaginem: Acabar feines, repassar coses que hem fet al llarg de la setmana,  llegir, revisar i organitzar l’agenda o simplement pensar , escriure o dibuixar (sense agobiar, ni molestar als altres) són activitats possibles que poden fer de forma autònoma si se’ls explica adequadament com poden organitzar el seu temps.

A casa també es  poden pactar de forma consensuada diferents alternatives. Només cal una certa contundència i una bona dosi de sentit comú a l’hora de plantejar-les.

Quan sortim en autocar, passa exactament el mateix. Si parlem amb ells prèviament, responen molt millor del que a priori és previsible. D’entrada se’ls explica que tenen prohibit fer les típiques preguntes i comentaris de sempre, perquè les respostes són innecessàries: Quan arribarem?… Falta molt? … Quan dinarem?… Ara què farem?… Quan acabem això on anirem?… Fa molta calor… Quan veuen que no dones opció a aquests comentaris i que tu ja  entens que de vegades se’ls farà pesat fer alguna activitat, però que s’han d’aguantar;  o els comentes que és inútil preguntar si falta molt per arribar, perquè els Km de distància són els que són, sorprenentment, fan cas i deixen de preguntar de forma sistemàtica i de queixar-se insistentment. De vegades, és simplement així de senzill.

Conclusió: Si volem adults pacients i tolerants, cal que ajudem als nens d’avui a tenir paciència i tolerància. Entendre que sovint cal aguantar-se i que avorrir-se sense queixar-se és possible, els ajudarà a créixer i a fer-se més autònoms i responsables.

Així doncs, cal confiar més en ells, perquè els nens són molt més intel·ligents del que imaginem i molt més empàtics que els adults, quan els ensenyem a ser-ho. Si perquè no molestin, els tenim sempre distrets i ocupats, no els estem ajudant gens.

I recordem una obvietat: els tràmits burocràtics, les sales d’espera, les cues als aeroports i els discursos a les empreses on treballaran el dia de demà, esperen als nens d’avui en dia en un futur. Així, que si comencen  a practicar des de ben petits l’art de saber avorrir-se i el de saber esperar, tot això que tindran guanyat i cal que siguem els adults els qui els ensenyem a aconseguir-ho.

Molta sort si decidiu posar en pràctica aquesta tàctica, perquè cal constància i és pesat no defallir, però crec que val la pena intentar-ho.

Si voleu llegir altres opinions al respecte, aquí us deixo uns quants enllaços que potser us poden interessar.

 

 

 

 

 

L’adversitat a l’aula i a la vida

El post d’avui està dedicat a tots els qui en aquests moments estan passant per un mal tràngol vital. Sigui quina sigui la seva magnitud. Perquè de vegades l’adversitat apareix quan menys te l’esperes i quan arriba, un no pot fer res més que entomar-la com bonament pot. La fatalitat, sigui quin sigui el seu origen, arriba a formar part de la vida de tots algun dia, ningú se n’escapa i no sé si és possible estar preparats per encarar-la. I tot i que les creences personals de cadascú i la fortalesa interior sens dubte ajuden a entomar el dolor, la desgràcia o la pèrdua d’un ésser estimat amb més o menys serenor, el cert és que hi ha situacions a la vida que són d’una intensitat colpidora i deixen sense paraules. I l’evidència és, que a les escoles i a les cases, no s’acostuma a tractar amb profunditat aquest tema fins que no arriba el moment en què ens hem d’enfrontar a la situació que ens ha desestabilitzat. Potser ja està bé que sigui així, perquè potser no cal anticipar els mals moments i propiciar una angoixa innecessària.

No sé…

El cas és que quan un alumne s’ha d’enfrontar a l’adversitat, es genera una situació de desequilibri difícil d’abordar. I més en el món en què vivim, perquè als nens i nenes d’avui en dia se’ls embolcalla i protegeix en excés des del mateix moment que neixen amb mesures de seguretat, proteccions parentals i artilugis diversos destinats a preservar el seu entorn que fa uns anys ni tan sols existien. Per tant, quan viuen una situació impactant en forma de malaltia, calamitat, pèrdua o accident de conseqüències irreparables, el cop és d’una intensitat que costa molt de gestionar i sovint, els adults que som amb ells, poca cosa podem fer més que estar, ser allà, acompanyar i posar-nos en mans de professionals.

Hi ha un llibre que aborda aquest tema d’una manera molt aclaridora. La seva lectura és força impactant i totalment recomanable, perquè ajuda a reflexionar, a ser conscient i a cultivar una qualitat que ens ha de ser molt útil a la vida: la resiliència (capacitat per fer front a les adversitats i superar-les aconseguint una transformació personal positiva) i ens explica què podem fer per entrenar-la.

Seria bo que tots els adults llegíssim aquest llibre (o algun de semblant) en una època vital plàcida, per així poder copsar la informació de forma més objectiva i lúcida, sense estar desbordats per la incertesa o el dolor quan el llegim. El llibre porta per títol “Superar la adversidad” i el seu autor és el psiquiatra Luís Rojas Marcos. La seva lectura ens fa adonar de la fortalesa de les persones i de la nostra capacitat d’adaptació i de supervivència. Ens ajuda a veure que som més vulnerables del que creiem, però també més resistents del que imaginem i ens dóna recursos per poder fer front a situacions traumàtiques.

Però si sou pares o mestres i el que necessiteu és que els vostres fills i alumnes coneguin la paraula resiliència i aprenguin a fomentar-la, no deixeu de llegir aquests enllaços.

Saber que l’adversitat existeix i forma part de la vida, no ens ha de deprimir ni desanimar. Al contrari, ens ha d’ajudar a gaudir més de la vida quotidiana quan la tenim i a saber disfrutar de les petites coses que ens envolten, que són moltes; però desenvolupar la nostra capacitat de resiliència i la dels nostres alumnes, mai està de més i és bo saber que es pot entrenar. És bàsic donar eines als nens i adolescents per tal que aprenguin a ser forts davant els entrebancs de la vida, ja siguin petits o grans, perquè algun dia s’adonaran que l’adversitat existeix i que de vegades, quan arriba, ho fa per quedar-se. I també és bo saber que hi ha armes que t’ajuden, si més no, a poder conviure amb ella, o fins i tot, et poden ajudar a superar-la.

Molt ànims!

Rànking d’emocions a l’aula i a la vida

Des de fa uns anys i amb tot l’enrenou que ha suposat la innovació educativa, es parla de la importància de l’educació emocional com si no se n’hagués fet mai a les escoles. És cert que fa uns anys, les aules estaven molt més massificades i no es parlava de l’educació emocional com a tal; però la gestió de les emocions s’ha treballat sempre a totes les escoles del món amb més o menys encert, i és evident que els bons mestres SEMPRE han treballat l’àmbit emocional dels seus alumnes tant en la vigilància dels seus patis, com a les seves classes.

Últimament, però,  aquest tema ha guanyat molt protagonisme a les escoles i s’ha sistematitzat d’una manera que permet a mestres i alumnes abordar la gestió de les emocions a l’aula com si fos una matèria més a tractar. Això ha comportat un canvi real en la manera d’enfocar el creixement personal dels nostres alumnes. I el cas és que els nens i nenes d’avui en dia estan molt més acostumats que nosaltres a parlar de com es senten i a identificar quins sentiments provoquen en ells malestar o, pel contrari, quins els fan sentir bé.

No seré jo qui us doni cap lliçó d’educació emocional, donat que hi ha molts experts, molts llibres i molta informació fiable que podeu trobar a la xarxa, però us explicaré una activitat que podeu utilitzar per identificar, analitzar i comunicar les vostres emocions o conèixer les dels vostres fills o alumnes, si us interessa aprofundir en elles.

L’activitat consisteix, simplement, a fer balanç. A l’aula es pot fer balanç quan acaba el dia, quan acaba un projecte, quan acaba una setmana… I a casa podem fer el mateix quan ho considerem oportú.

A l’escola, per exemple, quan acabem un trimestre, fem balanç comentant vivències, anècdotes, aspectes que ens han sorprès, coses que hem après o el que ens ha costat més al llarg d’aquells tres mesos…

El cas és que quan analitzem les emocions que hem sentit, fem un llistat que escrivim a la pissarra. Sovint hi ha emocions que es repeteixen de forma reiterada, tot i que depenent de la franja d’edat dels alumnes, les emocions que apareixen de forma més freqüent poden variar considerablement.

El primer que podem observar, és que els alumnes de qualsevol edat, amb una estructura prèviament treballada,  saben explicar-te perfectament i  amb les seves pròpies  paraules el que qualsevol emoció els provoca.

Posem-ne alguns exemples:

Exemple1 :Doncs jo, recordo un dia que vaig sentir molta enveja, perquè li vas posar un Excel.lent a Menganita i a mi només em vas posar un Notable i vaig pensar que jo volia ser ella.”

Exemple 2:Doncs jo recordo el dia que una monitora em va castigar al menjador i jo no havia fet res;  Vaig sentir molta, molta ràbia. A sobre… Com que vaig contestar malament, encara em van renyar més.”

Aquests exemples són nomes alguns dels que surten en una conversa espontània a classe on tots assenteixen, corroboren o discrepen de manera natural , donat que aquestes qüestions s’aborden amb regularitat de forma sistemàtica al llarg del curs mitjançant curtmetratges, situacions reals, quaderns de treball, debats o escenificacions pautades.

Al final, però,  el rànking de les emocions en una aula de Primària sempre acaba resumint-se a aquest TOP 12 d’emocions:

    Carinyo, angoixa, ràbia, por, enveja, gelos, fàstic, “agòbio”, alegria, vergonya, sorpresa, tristor.

Sense ànim de voler demostrar res, podem observar algunes coses significatives en aquest treball d’aula:

1.- Les emocions que surten amb més freqüència canvien força depenent de les edats  dels interlocutors:

  • Als 8,9,10 anys, i en la majoria de casos, les emocions més repetides són: Alegria, ràbia, por, sorpresa, enveja o gelos (en diferent ordre depenent de l’alumne en qüestió)
  • En canvi, als 11, 12, 13 i 14 anys, el rànking canvia significativament i predominen: la vergonya , “l’agòbio”, l’alegria, la tristesa, la por i l’ enveja…

2.- És molt significatiu veure com el sentiment de “sorpresa” va desapareixent amb els anys.

3.- És curiós veure com la “vergonya” va guanyant terreny amb el temps (la inseguretat a l’adolescència juga molt males passades, ja se sap)

4.- També podem constatar que la “ràbia” es va dominant amb el pas dels anys, perquè a mida que els alumnes creixen, van aprenent a gestionar-la.

5.- La “por”, en canvi,  es manté inalterable, tot i que el seu origen és molt diferent en unes edats que en les altres (als 8,9, i 10 anys, els nens i nenes manifesten tenir por a la foscor o a quedar-se sols. En canvi, amb 13 i 14 anys, els alumnes manifesten tenir a por a que els amics els deixin de banda o a que no els facin prou cas).

6.- També és curiós veure com el sentiment de “fàstic” deixa de tenir pes a mida que ens fem grans. (Els alumnes de 7 i 8 anys anomenen sovint el fàstic referint-se a algun menjar, algun insecte o a veure sang, en canvi, els alumnes més grans pràcticament no el mencionen).

7.- I queda molt i molt clar, que l’enveja és un sentiment t universal que ens acompanya sovint en totes les edats.

En fi…  La llista individual de cadascú és digna de ser analitzada, i en els adults es modifica considerablement, perquè hi intervenen emocions noves com el plaer, la culpa, la confiança, la indignació o la impaciència; emocions que els nens pràcticament no anomenen…

L’aprenentatge que jo en trec de tot plegat és que no ens hem de deixar enlluernar quan ens parlen d’educació emocional, perquè segur que  d’una manera o d’una altra, els nostres pares i mestres també  ens van deixar el seu llegat;  el que sí és veritat, és que reflexionar sobre el que sentim i sobre com ens afecta i sobre tot, saber comunicar-ho, ens ha de facilitar les coses a la vida. Per tant, hem d’ajudar als nostres fills i als nostres alumnes a gestionar les seves emocions i a saber expressar-les.

I vosaltres… Sabríeu dir quines són les emocions que predominen en el vostre interior? I el que és més important… Sabeu comunicar-les?

Us animo que proveu d’esbrinar les vostres emocions més freqüents o les dels vostres fills, si en teniu, perquè ajuda molt a conèixer neguits , sentiments i la manera que tenim d’enfrontar-nos a les coses.

Com us deia, a la xarxa trobareu moltíssima informació sobre aquest tema tot i que jo no em veig en cor de fer una selecció d’unes pàgines en detriment d’altres. Tot i així, us adjunto un enllaç sobre les emocions predominants en les persones adultes que us permetrà fer el vostre propi rànking personal d’emocions.

I si teniu temps i ganes, aquí us deixo un parell de TEST que pretenen mesurar la intel·ligència emocional dels qui fan una entrevista de feina, la qual cosa pot resultar una mica enganyosa, la veritat, i cal prendre-se-la amb una certa reserva, però si més no, fa que et paris a reflexionar:

A veure què us surt!

Tipus de caràcters

Quan estudiava COU (ja us he dit en alguna ocasió que sóc antiga), vaig tenir de profe a un capellà que ens donava classes de Filosofia. Les seves classes van fascinar des del minut zero a tots els alumnes que vam tenir la sort de tenir-lo de professor aquell any.

Just el primer dia, abans de començar a parlar de Plató i Aristòtil ens va dir que era  bàsic que aprofundíssim en nosaltres mateixos per tal de saber quins eren els nostres punts febles (i mirar de millorar-los) i quines eren les nostres fortaleses (per tal de potenciar-les i utilitzar-les al nostre favor al llarg de la nostra vida).

Mai oblidaré aquell consell i durant tots els anys que he estat tutora d’un grup, sempre l’he donat als meus alumnes, fos quina fos l’edat que tinguessin.

Recordo perfectament que en aquella primera classe ens va explicar la diferència entre personalitat i caràcter i ens va dir que la humanitat sencera tenia com a base 8 tipus de caràcters diferents, tot i que després, l’herència, l’entorn i l’educació que rebíem, configuraven a les persones de forma única, donant a cadascú de nosaltres una llum pròpia que ens feia diferents a la resta de la humanitat (cosa que corroboro, després d’haver estat mestra de més 800 alumnes de diferents edats: cap alumne és igual a un altre).

I així va ser com aquell primer dia de classe ens va explicar quins eren els 8 caràcters bàsics de les persones, segons René Le Senne (1882-1954) i ens va fer un TEST per tal que identifiquéssim el nostre. Anys després, estudiant Magisteri, vaig saber que la teoria de Le Senne no era pas l’única i que n’hi havia d’altres que la rebatien o la complementaven; però em consta que, quan algú vol estudiar Criminologia, salut mental o Psiquiatria, l’ha de conèixer amb profunditat perquè és matèria d’examen obligada; per tant, dedueixo que algun fonament sòlid segurament deu tenir.

El cas és que jo, que em vaig quedar amb aquesta teoria en el meu record, sempre em pregunto quina és la base del caràcter de cadascun dels alumnes que tinc a l’aula any rere any. Aquesta observació sistemàtica m’ajuda a fixar-me amb deteniment en cadascun d’ells per tal de trobar les seves fortaleses i les seves debilitats i mirar d’ajudar-los a millorar. És una forma de dedicar-lis un temps en exclusiva que de ben segur es mereixen tots.

Sense més preàmbuls, aquí teniu els 8 caràcters amb algunes de les seves característiques principals. No us deixeu enganyar per la paraula que els denomina i no li doneu el significat corrent que tots nosaltres coneixem avui en dia… Tots tenen la seva part positiva i la negativa, i tot i que tots tenim components dels diferent tipus, un d’ells és el predominant en el nostre caràcter, sempre segons Le Senne, clar…

  • Persona colèrica: Persona de caràcter atrevit, extrovertit, inconstant i poc disciplinat, amb facilitat per les relacions socials, la comprensió ràpida i els aprenentatges tècnics.
  • Persona sentimental: Persones introvertides, amb poca facilitat per les relacions socials, conservadores, empàtiques, pessimistes, molt nobles.
  • Persona flemàtica: Persona freda, flexible, amb gran capacitat d’adaptació, orgullosa, metòdica, reflexiva i autònoma. Són lents, però constants.
  • Persona apàtica: persones autònomes i solitàries, amb poc entusiasme, es pot confiar en elles i tenen tendència a ser nostàlgiques.
  • Persona apassionada: persona sacrificada, compasiva, servicial, reservada, autònoma i orgullosa; prefereixen el treball individual a treballar en grup. Tenen bona memòria.
  • Persona amorfa: Persones dòcils, gandules, torpes, valentes, desendreçades, amb tendència a ser despreocupades i viure tranquil·les i relaxades. Són superficials i desprenen calma.
  • Persona sanguínia: Persona extrovertida, pràctica, amb tendència a l’egoisme, amb bona autoestima i gran capacitat de raonament, optimista i mentidera si fa falta.
  • Persona nerviosa: Persona intensa, impacient, inconstant, amb poca memòria, amb gran capacitat per la literatura. Gran sensibilitat i molta imaginació.

Si voleu saber quin és el tret fonamental del vostre caràcter o el dels vostres fills o alumnes (sempre segons Le Senne), aquí teniu un TEST de la XTEC que us pot orientar (el primer enllaç correspon a les preguntes i el segon, al resultat)

Tanmateix, us deixo també l’adreça d’altres enllaços que parlen del tema, per si voleu entrar en matèria una mica més; tot i que com deia el Pare Guillèn, tampoc no ens hauríem de deixar etiquetar mai ni per cap test, ni per cap article que llegim, ni per ningú… No fos cas que ens deixéssim enlluernar per coses que poden tenir moltes lectures o per persones o teories que de ben segur no són posseïdores de la veritat absoluta.

Amb tot, heu de saber que a mi, en el seu moment, el Pare Guillèn em va impactar força. No sé si em vaig deixar enlluernar més del compte, el que sí sé és que, per aquells temps, ni jo ni cap dels meus companys ens vam saltar mai cap de les seves classes. I tenint en compte que a classe érem quasi 40 adolescents amb ganes de gresca, la cosa té realment mèrit.

10 curiositats educatives d’arreu del món

Que l’educació és una peça clau en el desenvolupament de les persones i dels pobles és una qüestió innegable.

Cada any l’informe PISA s’encarrega de valorar, comparar i avaluar els diferents sistemes educatius d’arreu del món en funció del rendiment dels seus alumnes en tres àrees determinades: Comprensió lectora, matemàtiques i ciències. Hi ha qui dóna una importància extraordinària als seus resultats i hi ha qui considera que l’informe és paper mullat i que l’única cosa que fomenta és la competitivitat entre països i civilitzacions.

Com sempre, la polèmica està servida.

Avui, però, ens centrarem en curiositats que no es medeixen en cap informe oficial però que, sense cap mena de dubte, contribueixen a configurar la nostra manera de fer, de ser i d’entendre les coses, perquè  cadascú ha estat immers en un sistema educatiu en funció del lloc i l’època on li ha tocat néixer, la qual cosa influeix, forçosament, en la nostra manera de veure les coses.

Posem alguns exemples concrets … Què hauria passat si haguéssim nascut i estudiat a…?

1.- A Japó, la Llei fonamental d’educació es la mateixa des de 1947!!! Un récord!!! I una de les assignatures que tenen al llarg de tota la Primària és economia i vida domèstica. A més, a les escoles no hi ha personal de neteja i són els propis nens els qui tenen l’aula i les instal·lacions netes cada dia (a més d’un ens hauria anat de fàbula néixer al Japó!)

2.- Finlàndia encapçala el rànking educatiu europeu des de fa un munt d’anys. La màxima de l’educació finlandesa és “Cal preparar els alumnes per a la vida i aconseguir que estudii només qui realment vol estudiar”.  I a Finlàndia, qui no està motivat per estudiar, no se’l deixa de banda,  se l’orienta i se’l prepara per dominar una professió pràctica i útil el més ajustada possible a les seves possibilitats.

3.- Cuba és un exemple que demostra que la inversió en Educació pot moure un país sencer. Al 1961 tenien un analfabetisme important i van mobilitzar més 250.000 professors començant un procés d’alfabetització de tot un país que ha arribat a aconseguir els millors  especialistes i professionals d’arreu del món en molts àmbits. Avui en dia, molts països es rifen els seus metges, enginyers i informàtics.

4.- Segons explica Dani Sánchez (campió del món de billar en 4 ocasions) a Corea del Sud el billar a tres bandes és una modalitat que s’imparteix com a assignatura en moltes escoles del país: aporta disciplina, precisió i concentració, així com conceptes que proporcionen una base sòlida en matèries com la física i les matemàtiques.

5.- Xina és un dels països més competitius del món a tots els nivells. La seva educació es basa encara avui en els principis de Confuci: el respecte a les jerarquies socials i el sacrifici dels interessos individuals en nom dels col·lectius. La gent gran és respectada i venerada sense discussió.

6.- A Rússia, pràcticament no hi ha fracàs escolar, però l’exigència i el nivell de responsabilitat de les escoles és molt elevat. Els alumnes tenen menys hores lectives, però fan unes 10 hores de deures setmanals.

7.- Als Països Àrabs el nivell dels escolars és força irregular. No sempre hi ha prou implicació per part dels governs; en canvi, les dues Universitats actuals més antigues del món i molt prestigioses en el seu moment, estan a Marroc (al-Qarawiyyin, situada a Fez i fundada l’any 859 per una dona!) i a Egipte (al-Azhar, situada a El Cairo) .

8.-També cal fer constar Canadà, que presumeix de tenir l’escola més inclusiva del món. Diuen que és el país on l’educació és més equitativa:  no hi ha diferència de gèneres i es dediquen molts recursos a les persones amb alguna discapacitat, per tal que tinguin les mateixes oportunitats reals que la resta.

9.- Als països africans  la realitat és molt diferent. A Kènia , per exemple, l’educació no és obligatòria. I a Somàlia, només el 13% dels nens i el 7% de les nenes estan actualment escolaritzats. És una realitat que caldria combatre entre tots.

10.- A Nova Zelanda, a l’altra punta del nostre món, les escoles tenen les seves assignatures diàries: matemàtiques, art, tecnologia, estadística, llengua, salut i educació física, ciències i idiomes; però treballen al mateix temps 5 competències bàsiques molt  interessants: pensament, ús de símbols i textos lingüístics, autogestió, relació amb els altres, participació i contribució.

En fi… Tot plegat ens convida a reflexionar i a entendre que bona part del que som no depèn només de nosaltres, sinó de circumstàncies que no depenen de la nostra voluntat. L’educació és clau pel futur del món, és evident. En mans dels nens i nenes d’avui està el futur de tots, i és per aquesta raó que hauríem de fer entendre als nostres fills i als nostres alumnes que altres realitats coexisteixen al mateix temps que la nostra, i que seria molt bo que tots plegats deixéssim de mirar-nos tant el melic i de creure que la nostra manera de fer és millor que la dels altres. Si uns i altres estéssim més atents a tot el que la resta del món  ens pot aportar, probablement tots sortiríem guanyant i segur que ens acabaríem entenent molt millor.

I dit això, avui us deixo tres enllaços:

I per acabar només recordar que l’educació en valors no es mesura enlloc, però que per créixer com a persones és fonamental. I estic totalment convençuda que sempre, sempre, sempre, acaba donant els seus fruits.