Actituds «educatives» que (em) costen …

Després de tants anys exercint com a tutora de Primària, si una cosa m’ha quedat clara, és que les famílies eduquen als seus fills tan bé com saben. És per això que des de fa molts anys m’esforço molt a no jutjar ningú, perquè jo mateixa he comès errors i incongruències en la meva trajectòria com a mare i també com a mestra. I perquè entenc que cada família és un món i que tothom gestiona la seva realitat el millor que pot.

Amb tot, he de reconèixer que hi ha una sèrie d’actituds «educatives» que (em) costen una mica d’entendre i que procuro encaixar de la millor manera. Posem alguns exemples per il·lustrar-ho:

Em costa d’entendre…

• A les famílies que et comuniquen que el seu fill és molt sensible, però que justifiquen que sigui ell qui falti al respecte als altres, perquè quan es bloqueja, ja no pot aguantar més el cop de geni i aleshores és normal que insulti o pegui a qui l’ha fet sentir malament.

• Als qui per mantenir la il·lusió d’una malentesa innocència eterna, potencien que criatures de 12 anys encara escriguin «la Carta als Reis Mags» quan en sortir de classe a les 17h., veuen porno sense filtres al mòbil. O defensen l’arribada del Ratoncito Pérez quan la criatura ja ha fet els 10 anys, però al mateix temps permeten que jugui a vídeojocs destinats a majors de 16.

• Als pares i mares que donen per bona la versió dels fills i s’escandalitzen quan senten el vocabulari groller d’altres nens i nenes; donant per suposat que els seus sempre parlen amb correcció amb tothom (companys, mestres, monitors…)

• A les famílies que exigeixen que es compleixin certs protocols, però incompleixen reiteradament la normativa del centre.

• Als alumnes que es dirigeixen als adults amb l’expressió: “Quin morro!… Si tu pots fer tal cosa, per què no puc fer jo el mateix?” Perdona????? Doncs perquè jo sóc l’adult i sóc qui mana i tu, l’alumne, que ha d’obeir…

• Als gurús educatius que creuen que han inventat la sopa d’all, però mai han trepitjat una aula o, si l’han trepitjat, ja no se’n recorden.

• Als mestres prepotents, que creuen que tot ho saben i que no cal ensenyar-los res, perquè estan per sobre del bé i del mal. En saben tant, que només amb un cop d’ull ja intueixen de quin peu calcen els seus alumnes i els veuen a venir d’hores lluny.

És per això que dediquem aquest post, als altres. Als qui creuen que hem perdut una mica el Nord i miren de posar-hi remei… Als qui no culpen a la societat en general o a la generació actual, d’actituds que nosaltres, com a adults no acabem d’enfocar correctament. Als qui aposten pel seny i el sentit comú. A les famílies que confien en l’escola i en els seus mestres. I als mestres que gaudeixen amb la seva feina i s’arremanguen dia a dia.

El que passa, és que aquestes persones fan menys soroll que les altres i és per això que es noten menys. Però són moltes, i les hem d’empoderar. Escoltem-les, perquè posen límits, no critiquen a tort i a dret quan es prenen decisions, encara que no totes siguin del seu grat. En definitiva, no jutgen la feina dels altres i sempre proven d’aportar.

Aquestes són les actituds que cal potenciar i que personalment NO (em) costen gens ni mica d’entendre.