Fa només un parell de dècades es considerava que l’aprenentatge es fonamentava en tres pilars ben definits: el coneixement (saber), l’experiència (saber fer) i la creativitat (injustament relegada a un segon o tercer terme amb assignatures com la música o la plàstica, i activitats com les manualitats, la dansa o el teatre)

Actualment tot això ha passat a la història, perquè es dóna molta importància a la innovació educativa i molts són els qui consideren que en l’ús de les metodologies més punteres és on es troba la veritable clau de l’educació actual. Tot i que discrepo força en aquest plantejament, entenc que la societat evoluciona cap aquest camí i donada la meva professió, miro d’adaptar-m’hi tant com puc.

El cas és que l’equilibri educatiu entre el coneixement, l’experimentació i la creativitat està desapareixent a ritmes gegantins a les escoles. Les noves tecnologies ens han obert un munt de portes que faciliten l’accés a la informació en un sol click a un ritme de vertigen i aquest fet relega clarament l’adquisició de coneixements, perquè es considera més important l’experimentació, la manipulació i el saber fer que no pas la cultura i el saber. De la mateixa manera, que el culte a la imatge i els ímputs visuals que ocupen bona part de les xarxes socials han guanyat terreny i fomenten un tipus concret de creativitat en forma de disseny gràfic que també va en detriment del Coneixement en el seu concepte més pur.

Tot plegat fa que el bagatge cultural de les persones es vagi reduint a l’ús que fem de les noves tecnologies i no tant als continguts que aprenem o a la base que adquirim, la qual cosa comporta que la memorització, les classes magistrals o les conferències perdin pistonada davant l’allau innovador basat en l’aprenentatge significatiu i les interaccions virtuals. Són els nous temps.

C, E, C
Des d’aquí, voldria manifestar la meva preocupació per aquesta pèrdua d’equilibri en el sistema educatiu. No pretenc pas menystenir les metodologies, ni la importància del saber fer, ni la creativitat en el procés d’aprenentatge de les persones, ans al contrari, considero que són aspectes que s’han de treballar i fomentar en l’alumnat de totes les edats; però també crec que el fet considerar el coneixement i la cultura com a aspectes secundaris, és un error que pagarem car. Perquè el fet de saber per saber i aprendre coses que no necessàriament ens han de servir per la vida quotidiana, aporta a les persones una dimensió qualitativa que els qui ja tenim una edat trobem molt a faltar en un entorn on la immediatesa, la impaciència i el sentit de la utilitat prevalen per sobre de tot.

Amb tot, encara som uns quants els que pensem d’aquesta manera; així que, mentre estigui a les nostres mans, intentarem combinar els tres aspectes de forma equitativa. Això sí, procurarem utilitzar les TIC i les metodologies més innovadores per fer-ho possible.

No fos cas…

Un comentario sobre “Desequilibri educatiu

  1. Moltes escoles confonen el terme innovació.
    Aquest concepte utilitzat erroneament respon a una idea romantica de la pedagogia de finals del S XIX inicis del XX. Si per innovació entenem els racons de Montessori de l’any 1900 o els reglets de Ma Antònia Canals introduïts a Catalunya fa més de 50 anys… Imaginem-nos la medicina contemporània tractant les malalties actuals amb els postulats científics de fa 70 anys.

    Me gusta

Deja un comentario