BONES PRÀCTIQUES,   per Josep Mª Barba    Foto BPMINI

 

DOLOR I BON HUMOR (III)

Semblen dos conceptes incompatibles però realment és possible que convisquin junts, i no solament això, sinó que quan ho fan, es potencien de forma inversament proporcional. És a dir,  que el dolor disminueix quan el bon humor augmenta.

Anem a pams i veiem què és o què significa cada un d’aquests conceptes.

El dolor és molt difícil de definir, però encara més de quantificar, entre altres coses perquè és totalment subjectiu.  Cada persona té una capacitat de sentir i aguantar el dolor. Sovint, els terapeutes ens guiem per un parell de paràmetres que ens donen una idea aproximada de la quantitat de dolor que percep aquella persona que tenim al davant.

Un paràmetre seria simplement l’objectiu. Mitjançant les proves complementàries que ens aporta el pacient, podem fer una valoració aproximada del dolor que la lesió li pot provocar.

L´altra és el subjectiu. Hem de fer proves, palpacions, etc. i observar quina reacció té i especialmente observar la cara del pacient. Moltes vegades un simple gest, ens dóna una gran informació. També, i és imprescindible, hem de preguntar en quina puntuació es situa el dolor el propi pacient dins d´una escala numèrica que li proposem.

Podria semblar que amb aquests tests, ja sabem la gravetat i el dolor que refereix el pacient.

Doncs no…..

També hem d’observar la seva actitud davant de la lesió i gairebé davant de la vida. Una actitud positiva i optimista, ens referirà una sensació dolorosa més baixa.

En canvi, una actitud negativa i pessimista, ens referirà una sensació dolorosa més alta.

Això vol dir que els optimistes tenen lesions menys importants que els pessimistes??       NO !!

El què realment vull resaltar és la relació entre dolor i humor.

A l’antiga Grècia, utilitzaven el concepte “humor” en el cos humà, relacionant-lo amb quatre elements (aire, foc, terra i aigua). Cadascun d’aquests elements estava relacionat amb un òrgan o conjunt d´òrgans.

Quan apareixia la malaltia o desordre orgànic, es deia que hi havien “mals humors”.

No anaven equivocats. Potser en la forma sí, però en el fons no. El fet és que aquest és l’origen de la nostra apreciació de l’estat anímic. És molt difícil estar positiu quan un es troba malament, però està claríssim que si ens podem prendre les coses amb “bon humor”, tenim garantida una recuperació més ràpida.

Us animo, doncs, a intentar afrontar les nostres dolències amb el màxim bon humor possible. Veureu com a la curta i a la llarga hi sortim guanyant.

 

 

ELS ESTIRAMENTS (II)

Cada vegada sembla que tots estem més conscienciats de la importància que tenen els estiraments per a la nostra salut. I no solament en l’àmbit esportiu, sinó en qualsevol edat, circumstància i estat fisic de la persona.

I perquè són tant importants ?   Doncs perquè proporcionen equilibri al sistema múscul/esquelètic, més llibertat de moviment fugint del típic anquilosament que a mida que anem fent anys va apareixent, i també i molt important, ens assegura un correcte funcionament dels òrgans interns, i en general del conjunt de la circulació sanguínia i limfàtica.

A quina edat és més indicat fer-los ? Doncs a totes les edats.

Seria bo poder anar introduint els estiraments des de molt petits. Quan anem creixent, sovint hi ha dismetries òssies que causen els típics “dolors de creixement“. Els estiraments suaus i ben dirigits estarien molt indicats per paliar les molèsties i per assegurar un desenvolupament  harmònic del sistema múscul/esquelètic. En el cas que es practiqués algun esport també s´hauria d´adaptar l´esforç al morfotip del nen/na per tal de no causar lesions en les insercions tendino/òssies, que podrien arrossegar-se tota la vida (p.e. lesió de osgood schlatter en el genoll).

En la adolescencia i fins ben arribats els trenta, els estiraments són molt importants, tant si es practica esport com si no. Estem veient que amb les tecnologies modernes, cada vegada hi ha més sedentarisme i en posicions molt poc afavoridores per a tenir un bon equilibri corporal.

En l´edat adulta aquest sedentarisme encara és més important i si per qüestions laborals  no hi és, ens trobem que sovint les feines són d´esforç físic, amb moviments repetitius que provoquen un desgast articular i l´esgotament i contractura  d´uns grups musculars en detriment dels seus antagonistes.

En la tercera edat, els estiraments prenen una importància gran. L´aparició de l’artrosi(que no apareix d´avui per demà, sinó que es manifesten els simptomes a l’edat avançada) , fa que l´anquilosament del cos sigui notable; hi ha molt menys moviment i els òssos van perdent massa òssia amb el risc de fractures. Per tant, a banda ja dels estiraments, s´ha de fer una activitat física adequada a cadascú per tal de mantenir òssos i músculs en la millor qualitat posible. No oblidem que la funció fa a l´organ i no a l´inrevés.

Quins músculs s´han d´estirar ?  Doncs en principi tots els grups musculars, però si es fan dels grans grups, ja és suficient.

Si comencem per la meitat inferior del cos, aquests grups serien:

  • Glutis i piramidal
  • Quadriceps
  • Isquiotibials
  • Adductors
  • Bessons
  • Tibial anterior

Si continuem per la meitat superior, serien :

  • Trapezis
  • Dorsal ample
  • Paravertebrals
  • Pectorals
  • Abdominals
  • Psoas-iliac (aquest podriem dir que està en transicisió entre meitat superior i inferior).

Com es fan ?   Doncs el millor és posar-nos en mans de professionals (entrenadors o fisioterapeutes  ) perquè ens ensenyin com i de quina manera s´han de fer. Avui en dia a tots els clubs esportius, hi ha classes de stretching dirigides (queda molt bé, però jo en dic estiraments), que poden ser la millor forma de anar fent-los a perpetuitat, però el meu consell és, abans d´apuntar-nos a una classe, posar-nos en mans de  l´entrenador o el fisioterapeuta per tal de fer una bona valoració de les nostres necessitats i també per a l´ensinistrament personalitzat dels estiraments. Aixó últim és vàlid per a totes les edats.

Us animo doncs a què us estireu molt i molt bé per anar amb el cap ben alt i ben contents per la vida. Recordeu , “mens sana in corpore sano“

Voldria que us quedessiu amb una imatge molt coneguda i que hi penssessiu ben sovint per aplicar-la a la vostra vida.

Imatge :  Un gat estirant-se

Tingueu salut

 

LA RESPIRACIÓ (I)

Segurament que moltes de les coses que us aniré explicant, les heu llegit o us les han dit més d´una vegada. Però penso que, com la pluja, mai n´hi ha prou.

Sempre parlaré des de la meva propia experiencia i de les fonts d´informació que vaig bevent. Ja fa uns quants anys que em dedico al món de la fisioteràpia, i en definitiva a la cura i al benestar de les persones, i aixó m´ha confirmat, o no, moltes de les coses que, a vegades, són vox populi.

Avui us diré que, és veritat: som una unitat de cos i de ment. La ment té un poder impressionant sobre el nostre cos. Tot el que la ment no pot “pair“, ho traspassa al cos, intoxicant-lo i arribant a enmalaltir-lo.

Hi podem fer res  ?

Molt i poc.

Quan dic poc, em refereixo a que sempre hi ha una part de la ment que s’escapa de la nostra propia voluntat. Aquest terreny és molt complicat, i com que no hi entenc massa, no hi entraré.

Quan dic molt, em refereixo a totes les eines, i en són moltes, que podem fer servir per tal de mantenir la nostra ment i el nostre cos acceptablement sa.

Us parlaré de com mantenir una ment, i per tant un cos, relaxats. Ho podem aconseguir mitjançant la respiració.

Hi ha tres coses molt bàsiques, però molt efectives per fer diàriament. Us asseguro que en menys d´un mes, fent-ho cada dia, en notareu els resultats.

El mètode l´anomenarem “tres per quinze“ (quedeu-vos amb aquest nom).

UN – Pel matí, abans d´alçar-nos del llit, farem quinze respiracions abdominals (inflant la panxa com els nadons), lentes i sempre amb pensament positiu davant del nou dia.

DOS – Durant tot el dia, hem de procurar trobar petits moments (de quinze segons només) per fer unes respiracions profundes, parant l’activitat que estiguem fent. Quantes més “miniaturades“ fem, millor.

TRES – Abans d´anar a dormir, fer quinze minuts de respiracions lentes i profundes, amb els ulls tancats sense que res ens distregui, amb l´intenció de predisposar el cos al descans. No ho hem de fer al llit per tal de no adormir-nos abans que s’acabin els quinze minuts.

Siguem constants . Dediquem-nos un temps per a nosaltres. Veureu canvis notables.