Cada vegada més sovint ens trobem amb pares que es queixen que els seus fills no els fan cas. O que els qüestionen les coses. O que els demanen explicacions. O que es comparen amb ells. Són criatures que a l’escola ni de bon tros es porten tan malament com afirmen els seus pares… De fet, la majoria són educats i no se’ls passa pel cap qüestionar al mestre a classe, ni portar la contrària.

“Sempre es queixa… Mai fa cas a la primera… Tot ha de ser quan ell vol…”

“Li podries demanar que es posi a fer els deures de seguida que arribem a casa? És que si li dius tu, farà cas, si no, no hi ha manera…”

Aquests i altres comentaris es repeteixen dia rere dia a les reunions que tenim els mestres que som tutors.

Nens que no fan cas i sopen amb el mòbil, perquè si no es neguen a menjar.  Nens que no escolten per defecte; que qüestionen el que els adults proposen, que negocien amb ells, que troben “injustes” determinades actituds i es queixen sistemàticament per tot el que se’ls demana si no és del seu grat…

Amb el mestre no acostumen a tenir aquests comportaments desafiants. Perquè a classe s’han acostumat a ser un més i a haver d’esperar. I quan se’ls diu que no amb fermesa, acaten allò que se’ls denega; però a casa es senten amb prou força com per portar la contrària sistemàticament fins obtenir allò que volen.

Perquè les famílies d’avui, amb la millor de les intencions han fet dels seus fills el centre de l’univers convertint –los en l’eix entorn del qual tot gira i quan creixen, es troben desbordats per una situació que se’ls ha anat de les mans i no saben com reconduir.

En el seu descàrrec direm que molts dels pares són esclaus d’una situació laboral que poques oportunitats dóna a la conciliació familiar. Tenen moltes pressions i poc temps de qualitat per dedicar als seus fills. Estan pendents del mòbil a tota hora, perquè en el millor dels casos, poden plegar físicament de la feina, però segueixen connectats laboralment quan arriben a casa i no sempre poden posar-se a fer deures amb els seus fills, a compartir una estona de jocs o simplement a petar amb ells la xerrada.

És per això que de vegades es senten culpables i tenen tendència a oferir als nens allò que demanen per evitar discussions i enrabiades. I els nens, que són petits, però no pas tontos, de seguida se n’adonen del poder que això suposa i reclamen amb insistència allò que volen perquè saben que tindran poca resistència al seu davant.

A infantil aquestes conductes són cada vegades més freqüents i a Primària, quan els pares volen rectificar, els costa, perquè el vici ja està arrelat. Però és important no rendir-se i no pensar que tot està perdut.

Mentre els nens estan a la Primària, estem a temps per modificar hàbits i crear noves pautes de conducta. Cal posar límits i demostrar-los que som els adults qui decidim.

Com podem aconseguir-ho? Sobre tot, tenint-ho clar i …

1.- Sent conscients que som els adults els qui manem i estar disposats a demostrar-ho encara que això suposi morros, males cares i enrabiades desconsolades. Si un dissabte cal anar a comprar en comptes d’anar al cinema, s’hi va. I no hem de cedir a xantatges.

2.- Donant explicacions si ho creiem oportú, però sense tenir remordiments per utilitzar, de tant en tant l’argument infalible del “perquè sí” o “perquè ho dic jo que per alguna cosa sóc la teva mare”.

3.- No donant opcions si no ens convé (Exemple: Podem donar poma, pera o plàtan; però no un flam a canvi de fruita)

4.- No deixant que els nens utilitzin l’argument de la injustícia per fer-nos xantatge emocional. És cert que els adults som els primers que hem de donar exemple, però no necessitem el seu permís per fer coses que a ells els hi prohibim… Nosaltres som adults i com a tals ens podem permetre unes llicències que ells no ens han de qüestionar.

Els caps de setmana són un bon moment per canviar coses…  Tenim més temps per estar amb ells i hem d’intentar combinar les estones d’oci de tots. No cal que estem pendents a tota hora de fer activitats que els agradin sempre, perquè també han d’entendre que els adults tenen vida pròpia i també necessiten el seu temps i el seu espai.

I si no sabem com fer-ho, sempre podem tirar de la pedagogia innata del meu pare. Ell ho tenia molt clar. Com que aleshores no hi havia ni blogs educatius, ni revistes especialitzades, ni manuals sobre el procés de creixement de les criatures, quan veia que insistíem massa en una qüestió determinada que ell ens volia denegar, tenia un parell d’arguments infalibles.

A saber…

  • “Quan dic prou és PROU i S’HA ACABAT”
  • “Perquè ho dic jo Y PUNTO”

Segurament no era molt ortodoxe, però us asseguro que tothom entenia a la perfecció que la qüestió quedava  tancada. I us he de dir que ni el meu germà ni jo hem crescut traumatitzats.

Així que jo us animo a ser valents i no tenir por de contradir els desitjos de les vostres criatures de tant en tant. Els mestres a les aules ho fem i us podem assegurar que responen la mar de bé, perquè en el fons tenen molt clar quan poden insistir i quan no hi ha res a fer.

Y PUNTO…   😉

Anuncis

2 thoughts on “Quan les criatures no fan cas…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s