En ple mes d’agost el terrorisme ha saccejat de nou les nostres vides.

Ha passat, i el fet és que no ens ha sorprès massa, perquè des que la situació política i social és la que és, tots vivíem amb la certesa de saber que això podia passar qualsevol dia i que Barcelona tenia moltes opcions de ser un dels blancs escollits. L’opció era tan real que en el fons, molts barcelonins ens havíem acostumat a conviure amb un sentiment d’esperança interior no verbalitzat, que confiava que no ens hagués de tocar viure en primera persona el que finalment ha succeït.

Però al final ha passat el que havia de passar, i aquest cop, quan hem vist les imatges per la tele i hem reconegut clarament el carrer, ens ha envaït una sensació estranya ben difícil de definir.

Els qui vivim aquí i estàvem per aquí en el moment que tot va succeir i hem estat afortunats de no ser cap de les víctimes mortals ni cap dels ferits que a hores d’ara encara es troben en algun dels hospitals mirant de salvar la vida, hem sentit una barreja de consternació, impotència, tristesa i alleujament que costen força d’explicar i que no oblidarem fàcilment.

La vida té aquestes coses… De tant en tant et dóna banys de realitat que et deixen estabornit, de vegades de forma individual (en accidents concrets o malalties) i altres de forma grupal (en atemptats, tragèdies metereològiques, accidents multitudinaris…). I quan això passa recordem, de sobte, que la vida quotidiana ho és fins que deixa de ser-ho, i que per molt que sigui agost i ens trobem gaudint d’unes vacances que considerem ben merescudes, una bona part del que ens passa a la vida no depèn pas de nosaltres i no està a les nostres mans. I aquesta és una realitat tan irrefutable i objectiva que mai l’hauríem d’oblidar i hi hauríem d’aprendre a conviure.

I com a pares i com a mestres faríem bé d’ensenyar als nostres fills i als nostres alumnes a ser-ne conscients, perquè tot i que no cal viure angoixat constantment per esdeveniments tràgics que puguin passar, també cal saber que de vegades, la realitat és implacable i imposa la seva llei alterant previsions o desitjos.

El crit espontani de NO TINC POR és encoratjador i està molt bé; però no sempre és real. I els nens també han de saber que de vegades sí que en tenim, de por, i molta; però malgrat tot, cal saber conviure amb ella i s’ha de tirar endavant. I els hem de donar eines per fer-ho.

Però enmig de tot aquest panorama, voldria que la reflexió d’avui,  estés escrita des de l’esperança i des del positivisme que crec que mai hem de deixar de banda, encara que en ocasions com aquesta costin tant de trobar. I escric des del convenciment  de pensar (o de voler pensar) que un món millor és possible i que està a les nostres mans aconseguir-lo, malgrat les discrepàncies polítiques, religioses i de poder del món que ens ha tocat viure.

Sóc conscient que les postures que ens envolten en temes diversos estan massa allunyades i semblen insalvables; però en una situació tan dramàtica com la que hem viscut, també hem pogut constatar com les coses que uneixen a les persones són ben poderoses.

La resposta de la gent de bé, fins i tot en una ciutat tan gran i tan impersonal com la nostra, t’acaba reconciliant amb l’espècie humana. Perquè al final, veure la solidaritat de les persones oferint el que tenen per mirar d’alleugerir el patiment dels altres, acaba obrint-se pas.

I això és el que hem de transmetre als nens d’avui, que han de ser els adults de demà.

Cal arraconar la violència i l’odi. Vinguin d’on vinguin. I és evident que en l’educació està la clau. Al final, la gent de bé per força ha d’acabar trobant punts de connexió malgrat les discrepances de la mena que siguin; perquè en el fons, per molt diferents que siguin les postures, tots tenim família, tots patim per les persones que estimem i tots perseguim un benestar personal que hauria de ser el més global possible.

Quan succeeixen fets com el del passat 17 d’agost a Barcelona, el sentiment és desolador; però al mateix temps, tranquil.litza veure l’esforç del personal sanitari que amb una immediatesa admirable procura atendre a ferits donant resposta real a temps real per salvar vides i per atendre als familiars dels qui no han tingut la sort de salvar la seva.

I és recomfortant veure com els professionals de la seguretat es belluguen amb agilitat i controlen una situació de pànic amb rapidesa, oferint-nos la màxima estabilitat possible als que observem, estabornits, com els fets es succeeixen.

Ells són legió. I també són poderosos. Ajuden i fan el bé. Centrem-nos en ells i en la seva força.

Hem d’ajudar a entendre als nostres fills i als nostres alumnes que si les coses en algun moment s’han torçat, és perquè l’empatia i el respecte als altres s’han deixat de banda; però hem de lluitar per retrobar-los i el diàleg ha de ser la resposta en tots els casos.

No podem defugir la nostra responsabilitat d’adults, perquè els adults d’avui som els qui hem d’aconseguir que els nostres fills i els nostres alumnes siguin millors persones que nosaltres el dia de demà. No hem d’oblidar que en les seves mans està el futur i faríem bé de no mimar-los en excés, per no fer-los uns egoistes irresponsables i de no educar-los mai en la confrontació malentesa: ni esportiva, ni política, ni social, ni religiosa, perquè al cap i a la fi, en essència i malgrat les diferències, segur que tots tenim més punts d’unió que de divergència.

I en aquests punts d’unió caldria enfocar l’educació i la convivència, perquè està clar que de nosaltres depèn que el dia de demà ells facin del nostre, un món millor del que tenim avui.

I per acabar, com sempre, us animo a donar un cop d’ull a aquests enllaços. Us asseguro que valen la pena:

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s