Els mestres sabem molt bé que actualment, el paper dels avis té un pes específic molt gran dins de l’engranatge familiar . En ocasions, perquè la manca de conciliació laboral que trobem a les llars on pares i mares tenen la sort de tenir una feina, els converteix en peces indispensables al llarg de l’any i en èpoques estivals. I de vegades, perquè en les llars on la feina falta, és la pensió dels avis i àvies la que ajuda a tirar endavant a la família sencera.

El cas és que, per unes raons o per unes altres, estrany és el nucli familiar que no depengui en major o menor mesura del temps dels avis, de la seva economia o de la seva logística en forma d’àpats que els pares s’enduen cuinats i escalfen al microones al vespre, d’encàrrecs concrets, de viatges per recollir els néts a escola o de períodes de vacances que els nens passen amb ells a la ciutat, al poble o a un apartament vora el mar, en els casos més afortunats.

I el que està clar és que mai els hi agraïm prou la seva tasca… MAI; perquè en realitat, tendim a pensar que el que fan és el que els toca, i estem convençuts (encara que també sigui veritat) que gaudeixen fent les tasques que, en realitat, hauríem de fer nosaltres. I, com que mai acostumen a queixar-se, donem per fet que estan encantats d’ajudar-nos, perquè així “es senten útils” (com si a aquestes alçades haguessin de demostrar alguna cosa!) i perquè, en el fons pensem que la seva obligació és ajudar-nos tant com puguin, com nosaltres creiem que farem també amb els nostres fills el dia de demà.

Aixxx… Quantes excuses ens posem de vegades per autoenganyar-nos amb elegància…

Que els avis volen estar amb els néts, és una evidència que segurament no es pot qüestionar. Que la relació avis/néts és fonamental pels nens i que enriqueix a uns i altres de forma especial, també és un fet innegable. I que els components de les famílies han d’ajudar- se per tirar endavant, és una obvietat que ningú discuteix; però en alguns casos, això ens porta a abusar una mica massa d’uns avis als qui, sense voler o sense adonar-nos, sovint els demanem o exigim més del que els pertoca.

No seré jo qui hagi d’indicar a ningú quins han de ser els límits de la implicació dels avis en l’àmbit organitzatiu de cada família. Només faltaria! Dependrà de cada cas i de la situació personal de tots els implicats. Cada família és un món i tothom sap quines són les seves limitacions, opcions i possibilitats.

A més, és evident que la vida de les famílies està condicionada totalment pel seu poder adquisitiu. En una família on els diners no siguin un problema, els horaris dels més petits estan coberts per extraescolars o cangurs i les èpoques de descans vacacional no suposen un daltabaix perquè es contracten au-pairs, se’ls apunta a esplais o campaments o, fins i tot, se’ls envia unes setmanes a l’estranger. En aquests casos, els avis, només fan d’avis, sense cap obligació que els condicioni la seva pròpia vida personal.

Però en el cas que l’economia familiar s’hagi d’ajustar a un pressupost limitat i ens veiem en la tessitura de comptar amb l’ajut dels avis tant al llarg del curs com durant les vacances, seria bo tenir en compte unes quantes consideracions:

1.- Obligar als avis a seguir un horari determinat al llarg de tot un any o de tot un estiu pot ser una solució pactada per ambdues parts; però no hem d’oblidar que el cansament que suposen determinades rutines és diferent als 40 que als 70 anys.  Per tant, hem d’estar alerta i no portar-los al límit.

2.- Els avis no sempre es queixen, caldrà estar atents i veure a què renuncien per ajudar-nos a nosaltres i potser en algun cas podem ajustar els nostres horaris algun dia de la setmana, combinar-los amb la parella en detriment d’uns dies de vacances junts o fer un esforç i pagar un cangur de tant en tant per alliberar-los de determinades obligacions diàries.

3.- Si deixem als nostres fills al seu càrrec, fem-ho amb totes les conseqüències: no cal indicar-los com han d’organitzar-se el dia fil per randa… Pensem que el seu criteri és tan vàlid com el nostre, encara que de vegades no ens agradi. A sobre que ens els cuiden, només falta que els renyem si fan les coses a la seva manera i no a la nostra; al cap i a la fi, ells ens van educar també a nosaltres i, se suposa, que no ho van fer pas tan malament.

4.- Si els deixem amb ells, hauríem de facilitar-lis al màxim les comoditats i els trasllats que els suposen tenir cura dels nostres fills.

5.- Si anem a buscar al nostre fill i l’àvia ens dóna el tupper pel sopar de la família sencera o ens ha rentat i planxat la roba que el nen portava feta un fàstic el dia abans, no ens oblidem de donar les gràcies efusivament. Aquests detalls ens faciliten molt  la vida  i moltes vegades, els donem per fets i creiem que formen part de l’obligació dels avis, sense parar-nos a pensar en l’estona i l’esforç que han dedicat ells per alliberar-nos a nosaltres.

6.- Recordar sempre que els avis tenen vida pròpia, i que també tenen dret a canviar d’opinió o a tenir imprevistos. Si això passa, haurem de fer front a l’imprevist i posar-li remei nosaltres sense fer-los sentir culpables a ells; al cap i a la fi, la vida dels nostres fills, els seus horaris i la seva cura, és cosa nostra, no d’ells (encara que, de vegades, se’ns oblidi).

Hi ha avis que cuiden als nets i a la família sencera tot l’estiu. Acaben esgotats, però ho fan perquè volen, perquè es senten obligats o perquè creuen que no tenen altre remei… És una opció.

Altres posen límits i es neguen a condicionar les seves vacances a les dels seus fills i néts al·legant que tenen vida pròpia… En tenen tot el dret.

I finalment, altres famílies pacten situacions combinades que a priori  són del grat de tothom i estan consensuades; però de vegades, el curs escolar es fa llarg i les vacances també . Per tant, cal estar atents als canvis que puguin sorgir i hem d’estar disposats a ser flexibles amb la implicació dels avis si veiem que la situació els trasbalsa més del que deuria.

I per acabar, només dir que sigui com sigui, els avis són avis, no pares dels seus néts. I per definició, són savis. Gaudir d’ells, de la seva experiència i cuidar-los no només hauria de ser la nostra obligació, sinó  el nostre deure. Els hem de tractar de luxe, perquè el que som nosaltres és, en gran part, mèrit seu i perquè en molts dels casos són els puntals i referents que ens han facilitat les coses  en un moment o altre de les nostres vides.

Així doncs, bones vacances i moltíssimes gràcies a tots els avis i totes les àvies del planeta!!!! (especialment als meus pares, per totes les hores que han dedicat a cuidar dels seus nets i per facilitar-nos la vida en tants moments i de forma tan incondicional i desinteressada ! )

 I aquí teniu uns enllaços que us poden fer reflexionar al respecte això que comentem avui:

  • ALGUNS CONSELLS:

http://www.serpadres.es/familia/tiempo-libre/articulo/161303-decalogo-del-abuelo-canguro

https://capsantjoanics.wordpress.com/2015/12/17/els-avis-cangur-luxe-o-necessitat/

  • REFLEXIONS DIVERSES:

http://www.laxarxa.com/altres/noticia/els-avis-cangur

http://criatures.ara.cat/Lestiu-avis-vacances-nets-comencen_0_766123417.html

http://www.rac1.cat/programes/el-mon/20170620/423524920787/avis-cangurs-revolta-davis-vacances-estiu-nets.html

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s