Catalunya està de dol i els mestres del món ens hem quedat orfes. I no només els mestres, també les infermeres, els periodistes, els voluntaris… I totes les persones a les qui Carles Capdevila va donar veu en algun dels seus articles, dels seus llibres  o de les seves conferències que s’han convertit en virals a les xarxes socials els últims anys.

La mort sempre és dolorosa; però encara ho és més quan no entra dintre dels paràmetres del que es considera “llei de vida”.

Perdre un fill no és “llei de vida”… Quedar-se sense pares quan encara ets un infant o adolescent, tampoc ho hauria de ser… I morir quan encara tens tot un munt de projectes per complir i un munt de gent pendent de tu, tampoc és el que a priori estava previst que passés. Però el cert és que, de vegades, just aquestes coses, són les que passen.

La certesa de la mort és irrefutable. Aquesta certesa i el patiment que ens suposa la pèrdua d’un ésser estimat haurien de ser motius suficients perquè des de les cases i des de les escoles, tractéssim el tema de morir d’una manera molt més natural a com la tractem normalment, però no acostuma a ser el cas. Ens resistim a parlar-ne obertament i procurem no tocar el tema fins que no ens arriba el moment de viure’l d’aprop. I potser així és com ha de ser. No ho sé. El propi Capdevila deia que no l’interessava gens parlar de la mort, perquè volia centrar-se en la vida que tenia per davant i concentrar-se en les coses que li quedaven per fer. I si ell ho veia així,  és que probablement, és així com ha de ser.

Suposo que mai estem preparats per morir i em temo que per molt que ens eduquessin al respecte, tampoc no estaríem preparats per deixar de tenir al costat a les persones que més estimem. O potser sí… Jo què sé!

El que sí és cert, és que cadascú té les seves pròpies teories al respecte i els seus propis temors instal·lats a l’interior.

Hi ha qui creu en el destí, qui pensa que el nostre camí està escrit en algun lloc i no està a les nostres mans fer absolutament res per evitar el dia que la mort ens ha d’arribar; en canvi, hi ha qui pensa que es pot lluitar, i que podem posar de la nostra part per allargar al màxim el desenllaç fatal.

Per altra banda, els creients troben consol en la seva Fe per poder assumir la situació o per poder tirar endavant; en canvi, als agnòstics i als ateus no els toca més remei que acceptar amb resignació un desenllaç que els deixa sense consol al que poder-se aferrar.

Sigui com sigui, la mort és inexorable, poderosa i capritxosa.

De vegades arriba de sobte i capgira la vida dels qui es queden sense pietat;  en canvi, en altres ocasions, la mort es fa de pregar i, finalment, quan acaba arribant, apaivaga un patiment intens que devasta a qui el pateix i a qui n’és testimoni proper.

En qualsevol cas, la certesa de la mort és el més segur que hi ha. I paradoxalment ni a les cases, ni a les escoles se’ns ensenya a afrontar el fet de forma oberta i transparent.

El cas és que l’1 de juny Carles Capdevila va morir i ens ha quedat la sensació que encara no tocava, perquè encara li quedava molt per transmetre i per ensenyar. El seu llegat immens perdurarà per sempre, és cert; però trobarem molt a faltar la seva veu, les seves paraules i el seu sentit de l’humor en els articles que encara li quedaven per escriure. Amb tot, sempre serà un referent, sempre el recordarem amb un somriure inevitable i sempre mantindrem viu el seu llegat:

1.- Educar amb sentit comú i sentit de l’humor és possible: Ell ho va demostrar.

2.- Per educar cal donar exemple: Ell ho va fer.

3.- És important envoltar-se de persones que t’estimen i dir-nos sovint coses boniques: Segons sembla, el seu comiat en dóna fe.

4.- La resposta a qualsevol cosa que se’ns plantegi a la vida hauria de ser sempre el més senzilla possible.

Per acabar, i de totes les coses que s’han publicat sobre Carles Capdevila aquests dies, que en són un munt, volia destacar els següents enllaços:

 

I finalment, també us adjunto un parell d’enllaços per si  algun dia necessiteu o us veieu amb cor de tractar el tema de la mort amb els vostres fills o els vostres alumnes. Aquí trobareu consells que us poden ser d’utilitat:

http://pse.elsevier.es/es/la-muerte-educacion-infantil-    algunas/articulo/S1135755X16300252/#.WTSkwOvyi1s

Advertisements

4 thoughts on “Morir quan no toca

  1. Encada momento de la vida el planteamiento es distinto. Nacer, vivir, morir, ese es nuestro ciclo. Lo demas depende de cada cual. Amasar fortuna, ganarse el cielo, quererlo todo y mas, etc. No queremos morir nunca para amasar, poseer, ser el mas y no se piensa en la muerte, que es natural y parte de nosotros, para mas y mas y mas. El dia a dia hay que vivirlo lo mas intensamente posible para disfrutar la vida que tenemos. Y lo cierto es que nacimos sin nada y moriremos dejandolo todo.

    M'agrada

  2. Per diverses circumstàncies he aturat el seguiment del blog durant algunes setmanes.
    Quan aquesta nit he encetat la lectura amb “Morir quan no toca” he decidit deixar per demà les entrades pendents d’aquestes darreres setmanes.
    Has fet un tractament del tema de la mort proper, ” asequible”, didàctic…. Delicat i respectuós.
    Gràcies per aquest homenatge que has fet de la figura de Carles Capdevila.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s