Vagi per endavant que estic molt a favor de la motivació a l’aula amb tot el que això suposa (experimentar, treballar cooperativament, aprendre mitjançant el joc o utilitzar totes les eines que les TIC posen al nostre abast), perquè és evident que quan un alumne està motivat per aprendre, li resulta molt més fàcil concentrar-se i adquirir coneixements. I la diversitat metodològica és clau per aconseguir-ho.

Però senyors… Tinguem seny i no perdem el nord!

Sembla com si els alumnes d’avui en dia haguessin d’anar a l’escola només a ser feliços i a passar-s’ho bé. I per aconseguir-ho, sembla que el mestre hagi de procurar en tot moment que els nens estiguin contents, distrets, entretinguts i tranquils. Sempre. I tots. Els 25 que tenim a l’aula.  I pobres de nosaltres si algun alumne s’angoixa, s’estressa o el que és pitjor, s’avorreix a classe!!!!! No fos cas!!!!

Doncs des d’aquest petit racó de blog reivindico, (amb la boca petita i sense fer massa enrenou),  que llegir, saber  escoltar una estona seguida i memoritzar a classe, també pot ser divertit. I el que és pitjor, que si es dóna el cas que alguna de les activitats que fem a escola no resulta divertida, tampoc no passa res. Perquè saber avorrir-se és un aprenentatge tan important com qualsevol altre. I és bo que els nens aprenguin el més aviat possible, que a la vida s’avorriran algunes vegades i hauran de saber esperar moltes altres. I si estan entrenats, molt millor els aniran les coses en el seu dia a dia del futur.

Així és que estaria bé que des de les cases, i des de les escoles, també ensenyéssim als nostres fills i als nostres alumnes que avorrir-se de tant en tant tampoc està de més.

En favor dels nens també he de dir, però, que crec que en aquest cas estan lliures de culpa, perquè des que neixen els hem fet creure que són el centre de l’univers, per tant, després no ens hem d’estranyar si es queixen quan s’han d’esperar, quan les coses no surten com volen o, simplement, quan s’avorreixen. Com que no els volem enfadats, ni disgustats, ni avorrits, els fem créixer en una dinàmica d’activitat i moviment constant . I clar, quan l’entreteniment els manca, es queixen i reivindiquen el que creuen que els pertany.

Posem uns quants exemples:

Les festes d’aniversari: Actualment, un aniversari que es precïi ha de tenir alguna activitat destacable segons l’edat de l’homenatjat: inflables, piscines de boles, pallassos , cars, pinballs, tallers de maquillatge, de cuina, màgia d’aprop o altres activitats que em fa cosa fins i tot mencionar aquí. Oblidem-nos de les festes a casa on 4 amics venien a jugar al CLUEDO i menjar un tros de pastís… Això ha passat a la història!.

Quan anem a un restaurant, donem el mòbil als més petits perquè s’entretinguin, no fos cas que es posin més pesats del compte mentre esperen a que els portin el dinar.

De vacances, anem a hotels, càmpings o apartaments amb activitats infantils i a parcs aquàtics amb centres comercials propers, no sigui que la inactivitat els faci sentir-se agobiats.

Si viatgem en cotxe, portem una tablet al seient del darrera per posar-lis una pel·li mentre dura el trajecte, com si mirar per la finestra no fos una activitat suficientment enriquidora.

I a classe, hem de canviar contínuament les dinàmiques, fer-los participar constantment, experimentar, jugar i deixar-los una tablet de tant en tant per motivar l’aprenentatge; perquè si han d’escoltar més de 20’ seguits una explicació, s’avorreixen i llavors ens resulta comprensible que no posin prou atenció quan parlem.

Però en defensa dels nens he de dir que sorprèn veure com, quan se’ls explica que avorrir-se pot resultar fins i tot enriquidor, no només són capaços d’entendre-ho, si nó que ho accepten  i saben treure profit del temps d’inactivitat que se’ls proposa.

És cert que la pregunta estrella a qualsevol classe del món, quan un alumne acaba una feina és: Ja he acabat… Ara què faig? Però si des de principi de curs, se’ls explica que aquesta és una pregunta prohibida i se’ls dóna alternatives diverses quan acaben una tasca, la cosa funciona de forma molt més fluïda del que ens imaginem: Acabar feines, repassar coses que hem fet al llarg de la setmana,  llegir, revisar i organitzar l’agenda o simplement pensar , escriure o dibuixar (sense agobiar, ni molestar als altres) són activitats possibles que poden fer de forma autònoma si se’ls explica adequadament com poden organitzar el seu temps.

A casa també es  poden pactar de forma consensuada diferents alternatives. Només cal una certa contundència i una bona dosi de sentit comú a l’hora de plantejar-les.

Quan sortim en autocar, passa exactament el mateix. Si parlem amb ells prèviament, responen molt millor del que a priori és previsible. D’entrada se’ls explica que tenen prohibit fer les típiques preguntes i comentaris de sempre, perquè les respostes són innecessàries: Quan arribarem?… Falta molt? … Quan dinarem?… Ara què farem?… Quan acabem això on anirem?… Fa molta calor… Quan veuen que no dones opció a aquests comentaris i que tu ja  entens que de vegades se’ls farà pesat fer alguna activitat, però que s’han d’aguantar;  o els comentes que és inútil preguntar si falta molt per arribar, perquè els Km de distància són els que són, sorprenentment, fan cas i deixen de preguntar de forma sistemàtica i de queixar-se insistentment. De vegades, és simplement així de senzill.

Conclusió: Si volem adults pacients i tolerants, cal que ajudem als nens d’avui a tenir paciència i tolerància. Entendre que sovint cal aguantar-se i que avorrir-se sense queixar-se és possible, els ajudarà a créixer i a fer-se més autònoms i responsables.

Així doncs, cal confiar més en ells, perquè els nens són molt més intel·ligents del que imaginem i molt més empàtics que els adults, quan els ensenyem a ser-ho. Si perquè no molestin, els tenim sempre distrets i ocupats, no els estem ajudant gens.

I recordem una obvietat: els tràmits burocràtics, les sales d’espera, les cues als aeroports i els discursos a les empreses on treballaran el dia de demà, esperen als nens d’avui en dia en un futur. Així, que si comencen  a practicar des de ben petits l’art de saber avorrir-se i el de saber esperar, tot això que tindran guanyat i cal que siguem els adults els qui els ensenyem a aconseguir-ho.

Molta sort si decidiu posar en pràctica aquesta tàctica, perquè cal constància i és pesat no defallir, però crec que val la pena intentar-ho.

Si voleu llegir altres opinions al respecte, aquí us deixo uns quants enllaços que potser us poden interessar.

 

 

 

 

 

Advertisements

2 thoughts on “Saber avorrir-se a l’aula i a la vida

  1. Hola! Soy de la opinion que la culpa es nuestra. No somos capaces de tener paciencia con los niños, no les hemos motivado su creatividad. Nosotros nos escondiamos de pequeños ellos lo haran de jovenes para escaquearse de algo. Quien no construyo una cabaña, ahora te preguntan que es eso. No tienen juguetes para jugar. Exin castillos, fuerte comansi, lis clics etc eran juguetes para imaginar. Ahora movil o tablet, nada mas. Se lo hemos dado nosotros para estar tranquilos y tener mas tiempo nosotros. Influenciados o no por un consumismo o por tener relaviones sociales que los niños nos han « robado » y queremos recuperar. Creo que haria falta una profunda reflexion para encaminar lis distintas etapas de nuestra vida, de la que alguna no queremos prescindir.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s